1.- Els meus escrits són meus, només meus. Jo els he parit, i només jo tinc dret a canviar un punt o una coma.
2.- Les opinions es demanen per no fer-ne cas. S'ha de destriar molt bé el gra de la palla, i només allò que realment em servisca serà adaptat als meus escrits, ja que només jo tinc poder per modelar-los.
Amb això, sentit comú o sort o comsevulga que es diga, amb això potser podrem fer alguna cosa...
dimarts, 30 de març del 2010
dimecres, 17 de març del 2010
Ja ha nascut
.bmp)
Sent que he d'escriure aquest post. Potser només per a mi mateixa, perquè, d'ací uns anys, quan el torne a llegir, puga somriure per la meua innocència.
Hui he acabat el manuscrit. El gruix. He estat treballant-hi des de juliol, així que es pot dir que aquesta novel·la ha segut un embaraç en tota regla. Consta d'una llarga primera part, d'una intensa segona part, i falta arrodonir la tercera, el final, la rúbrica, la idea realment brillant. Fa temps que la busque, i he deixat que les meues dues protagonistes em portaren pels seus propis camins seguint la lògica de la seua pròpia psicol·logia.
La novel·la demana a crits que esborre bona part del principi. És cert. Quan vaig començar, no sabia que seria capaç de parir una criatura que fa 390 pàgines i pesa 1050 KB. Així que, davant tant de material, escauen unes tisores ben boniques i precioses que treguen la palla i guarden simplement allò essencial sintetitzat en poques frases. La idea és molt bonica, queda molt poètic, però, ho sent, ara mateixa no és pertinent. Això ho guardem per al "Muntatge del director".
Fa exactament 16 anys que estic intentant contar aquesta història. La primera vegada tenia això, setze anyets. Pipiola. No trobava el tó. Fins que, en una boja orgia literària, vaig parir un centenar de fulls amb la història. Hui ho mire i done gràcies per no haver publicat allò. Tenia disset anys. Encara com he deixat que madurara...
Aquella novel·la, 99 pàgines, va desaparéixer, i em va servir com a inici per a la sèrie de contes de "La Vida Segons...". Ja veus... "La vida segons Woody Allen", es deia. Una ratllada. Una més...
Vaig intentar escriure-la una sisena vegada, mentre vivia a París. Només vaig arribar a contar el primer any. I és un tostón infumable. Mentida. He rescatat algunes coses de tot allò. Alguns capítols, alguns fragments. Però res a veure l'una amb l'altra.
Aquesta és, dic, la setena vegada que escric la mateixa novel·la. Setze anys després. Mitja vida.
No sé si serà la versió definitiva. Tampoc sé si s'entendrà la forma narrativa. La sinopsi no és gaire original; no tinc ni idea de si agradarà. No tinc ni idea.
Tinc encara alguns dies per acabar de fer eixos retocs, esborrar el que sobra (el que jo veig ara). Fins que estiga llesta perquè la gent la puga llegir. I aleshores m'allunyaré de l'univers de les Laures, les deixaré reposar copiades en mil llocs diferents perquè no es perda res. I es mantindran callades una temporada, mentre em concentre en la part pragmàtica de la meua vida (és a dir, trobar un treball, que ja toca...).
La primera prensada del raïm dóna un mosto preciós, dolç, fresc. Però si no el deixes reposar en una barrica no podrà fermentar i convertir-se en un vi jove, suau però amb cos. Ara la meua novel·la se'n va a la barrica de roure. A l'estiu ens tornarem a trobar. Ha estat un plaer treballar així d'intensament en l'obra. Jo m'ho he passat genial. Ja vorem si trobem bon vi o si ens ix un cacau punxat amb un pal...
Maria Torres / Pau Ribera
Hui he acabat el manuscrit. El gruix. He estat treballant-hi des de juliol, així que es pot dir que aquesta novel·la ha segut un embaraç en tota regla. Consta d'una llarga primera part, d'una intensa segona part, i falta arrodonir la tercera, el final, la rúbrica, la idea realment brillant. Fa temps que la busque, i he deixat que les meues dues protagonistes em portaren pels seus propis camins seguint la lògica de la seua pròpia psicol·logia.
La novel·la demana a crits que esborre bona part del principi. És cert. Quan vaig començar, no sabia que seria capaç de parir una criatura que fa 390 pàgines i pesa 1050 KB. Així que, davant tant de material, escauen unes tisores ben boniques i precioses que treguen la palla i guarden simplement allò essencial sintetitzat en poques frases. La idea és molt bonica, queda molt poètic, però, ho sent, ara mateixa no és pertinent. Això ho guardem per al "Muntatge del director".
Fa exactament 16 anys que estic intentant contar aquesta història. La primera vegada tenia això, setze anyets. Pipiola. No trobava el tó. Fins que, en una boja orgia literària, vaig parir un centenar de fulls amb la història. Hui ho mire i done gràcies per no haver publicat allò. Tenia disset anys. Encara com he deixat que madurara...
Aquella novel·la, 99 pàgines, va desaparéixer, i em va servir com a inici per a la sèrie de contes de "La Vida Segons...". Ja veus... "La vida segons Woody Allen", es deia. Una ratllada. Una més...
Vaig intentar escriure-la una sisena vegada, mentre vivia a París. Només vaig arribar a contar el primer any. I és un tostón infumable. Mentida. He rescatat algunes coses de tot allò. Alguns capítols, alguns fragments. Però res a veure l'una amb l'altra.
Aquesta és, dic, la setena vegada que escric la mateixa novel·la. Setze anys després. Mitja vida.
No sé si serà la versió definitiva. Tampoc sé si s'entendrà la forma narrativa. La sinopsi no és gaire original; no tinc ni idea de si agradarà. No tinc ni idea.
Tinc encara alguns dies per acabar de fer eixos retocs, esborrar el que sobra (el que jo veig ara). Fins que estiga llesta perquè la gent la puga llegir. I aleshores m'allunyaré de l'univers de les Laures, les deixaré reposar copiades en mil llocs diferents perquè no es perda res. I es mantindran callades una temporada, mentre em concentre en la part pragmàtica de la meua vida (és a dir, trobar un treball, que ja toca...).
La primera prensada del raïm dóna un mosto preciós, dolç, fresc. Però si no el deixes reposar en una barrica no podrà fermentar i convertir-se en un vi jove, suau però amb cos. Ara la meua novel·la se'n va a la barrica de roure. A l'estiu ens tornarem a trobar. Ha estat un plaer treballar així d'intensament en l'obra. Jo m'ho he passat genial. Ja vorem si trobem bon vi o si ens ix un cacau punxat amb un pal...
Maria Torres / Pau Ribera
dissabte, 23 de gener del 2010
JA HI TORNEM A SER, JA HI TORNEM A SER.
JA HI TORNEM A SER, JA HI TORNEM A SER.
Fa temps que l’ama del carxofar no diu res. Coses que passen. Estar a l’atur no significa ni implica per a res estar aturat. Són paraules moltes vegades molt incompatibles. I molts de vosaltres sabreu que un cap de setmana pot estressar prou més que un dia corrent de feina. Mai se sap. També depén de com et prengues la vida. En això sóc especialment tremendista i dramàtica. De tant en tant va bé (per a un curt per al teu germà...), però ni sóc Tom Cruise ni tinc el cos de Scarlett Johanson ni el talent interpretatiu d’Amparo Baró (xaparreta sí sóc, veus?).
Tot és per excusar-me, el típic “perdonen que no me levante”. I per anunciar la tornada (setmanal) a la publicació que sempre m’acull com si fora la meua pròpia casa. I ja que estem, doncs escalfem motors.
No tinc ganes de males llets. Vull dir, no vaig a parlar dels peperos blavensians ni de la gentola que et fa amarga l’existència (això també depén de com et prengues la vida). Ja eixiran sense fer falta. Rita em fa por, i ho dic públicament. I no tinc ganes de tenir malsons hui. Així que hui parlarem del concert de Manel al Palau de la Música de ja fa unes setmanes.
Ja tenia ganes de veure’ls de feia temps. De fet, segons la lògica, la felicitat es pot resumir en una tuba. La que toca en la famosa cançó de quan el Bernat... Eixa. Pom, pom, pom. És impossible sentir Manel i no somriure. Són optimistes, bells, senzills, simples. Em recorden Pau Alabajos, també. Però Pau té el seu punt agredolç. Els Manel queden bé fins i tot quan estan tallant amb la nòvia. És que estan deixant-te i dius: “què monos...” (o, segons el Dani, “què macus...!”. Dani és la versió mini del Manel gran. És un amic de Barcelona que se’n va vindre amb mi a dormir. Amic d’una amiga que també se’n va vindre amb mi a dormir.
Va ser molt bonic poder “cantar” amb els Manel. Et donen l’oportunitat, en una de les cançons, que puges a cantar amb una rima acabada en “i”, i la gent del públic hi puja de manera ordenada a fer els seus deu segons de fama amb una frase qualsevol. Jo hi vaig pujar, embotinada per l’amiga Laura. I hi ha testimonis...
En resum: Bones a tots, ja torne a ser ací. Viscau feliços, mengeu pastissos, i ja veurem què fem amb el colesterol...
Pau Ribera
Fa temps que l’ama del carxofar no diu res. Coses que passen. Estar a l’atur no significa ni implica per a res estar aturat. Són paraules moltes vegades molt incompatibles. I molts de vosaltres sabreu que un cap de setmana pot estressar prou més que un dia corrent de feina. Mai se sap. També depén de com et prengues la vida. En això sóc especialment tremendista i dramàtica. De tant en tant va bé (per a un curt per al teu germà...), però ni sóc Tom Cruise ni tinc el cos de Scarlett Johanson ni el talent interpretatiu d’Amparo Baró (xaparreta sí sóc, veus?).
Tot és per excusar-me, el típic “perdonen que no me levante”. I per anunciar la tornada (setmanal) a la publicació que sempre m’acull com si fora la meua pròpia casa. I ja que estem, doncs escalfem motors.
No tinc ganes de males llets. Vull dir, no vaig a parlar dels peperos blavensians ni de la gentola que et fa amarga l’existència (això també depén de com et prengues la vida). Ja eixiran sense fer falta. Rita em fa por, i ho dic públicament. I no tinc ganes de tenir malsons hui. Així que hui parlarem del concert de Manel al Palau de la Música de ja fa unes setmanes.
Ja tenia ganes de veure’ls de feia temps. De fet, segons la lògica, la felicitat es pot resumir en una tuba. La que toca en la famosa cançó de quan el Bernat... Eixa. Pom, pom, pom. És impossible sentir Manel i no somriure. Són optimistes, bells, senzills, simples. Em recorden Pau Alabajos, també. Però Pau té el seu punt agredolç. Els Manel queden bé fins i tot quan estan tallant amb la nòvia. És que estan deixant-te i dius: “què monos...” (o, segons el Dani, “què macus...!”. Dani és la versió mini del Manel gran. És un amic de Barcelona que se’n va vindre amb mi a dormir. Amic d’una amiga que també se’n va vindre amb mi a dormir.
Va ser molt bonic poder “cantar” amb els Manel. Et donen l’oportunitat, en una de les cançons, que puges a cantar amb una rima acabada en “i”, i la gent del públic hi puja de manera ordenada a fer els seus deu segons de fama amb una frase qualsevol. Jo hi vaig pujar, embotinada per l’amiga Laura. I hi ha testimonis...
En resum: Bones a tots, ja torne a ser ací. Viscau feliços, mengeu pastissos, i ja veurem què fem amb el colesterol...
Pau Ribera
dissabte, 31 d’octubre del 2009
divendres, 9 d’octubre del 2009
All nigth long
"Totes eixes llargues nits"
(All nigth long)
Mai no vaig creure en la suavitat d’aquell tendre bes."Un bes; no bes: el bes...
No sabia si havia sigut delicat o brusc.
La passió per damunt de tot,
Sempre he cregut que era una cosa impossible que somniava
i els sentiments aflorant amb els moviments del cosdurant totes eixes llargues nits...
durant totes eixes llargues nits...
Mai no li he sentit dir-me un simple mot d’amor
Les paraules, princesa, les paraules no dites,
No sé si el seu destí és la seua ànima
les paraules prohibides que mai no direm
perquè ell només em diu sense parlar que hauria volgut tenir-me amb ell
Em somnie sempre, el meu cap sobre el teu ventre
durant totes eixes llargues nits...
durant totes eixes llargues nits...
Mentre dorm, em diu que està enamorat de mi
Recorda no dir res mentre dorms;
I quant que em necessita per sentir-se bé
la rialla cohibiria la resposta.
Però el millor dels meus somnis només és una fantasia:
Allò que es desitja no sempre s’aconsegueix
Si jo toque la seua mà, desapareix
i hem d’acceptar tots les normes
Des que tinc memòria, mai no he volgut cap amor,
Ja veus, jo volia una vida
el destí del qual podria ser el teu calor.
de boja solitària.
Ara tinc l’estimat que sempre m’havia esperat
I de sobte em regales
Durant totes eixes llargues nit
totes eixes llargues nits."
Diana Crall
Pau Ribera
dissabte, 26 de setembre del 2009
Carta a ***** *****
_
Distingida senyora:
Em dirigisc a vostè sense cap mena de pudor mercè a una impunitat del correu que m'ha enviat, i amb tota la humilitat d’aquella que se sap “aprenent” d’escriptora que intenta trobar el seu propi llenguatge i sense punt de comparació amb cap paraula de tota la seua obra, la qual he intentat llegir gairebé al complet. El simple fet que el responguera ja ha sigut per a mi un dels majors triomfs de la meua història, ja que vostè és un dels meus ídols vivents, i que algú a qui admires sincerament t’escriga és motiu de profunda emoció.
Imagine que mai no llegirà les lletres que ara li dedique. Supose que no aniran més enllà del seu/seua secretari/secretària o qui siga que es dedica a l’àrdua tasca de destriar d’entre la seua correspondència habitual allò que és realment important d’allò que és, com és el meu cas, qualque superflu i potser fins i tot arrogant. Supose que em sobrevé sovint, això de posar-me a escriure sense saber exactament quin és l’objecte que m’impulsa a fer-ho. En aquest cas, és clar, li devia una resposta. Però, al mateix temps, en lloc de confinar-me amb quatre línies d’agraïment per llegir el llibre que cortesament li vaig entregar a Barcelona, començe aquesta carta que no sé ben bé on anirà a parar (possiblement, a la paperera del meu ordinador...).
Mentre esperava que l’ordinador s’engegara (ja sap que els animalons de tant en tant et fan la guitza), pensava en què pensaria vostè de mi si ara em veiera per un forat: samarreta del revés, incòmodament recolzada cap arrere en la cadira que, en el seu dia, es presentava com a inseparable de mi i que encara ho és, i sobre la taula de treball, que se suposa hauria d’estar en un ordenat desordre, tot tipus de coses: des d’un tap d’una ampolla d’aigua fins una miniatura de San Martín de Frómista passant per una pipa, regal de la meua ex parella, un tiquet gastat de tren, un ganxo amb una ventosa que venia en companyia de no sé quin aparell comprat en el Teletienda, el seu darrer llibre que no he acabat de llegir... D’això volia parlar-li també. Llegia el primer capítol a un cafè moments després que vostè me’l signara i em vaig sentir com una completa imbècil. Vostè hi diu (i cite textualment) que té un “racó de l’estudi on s’acumulen llibres no sol·licitats que sovint m’envien autors desconeguts esperant unes lletres l’elogi i manuscrits de gent jove que, en ocasions semblants a les del dia del llibre, s’acosten amb timidesa i molta educació tot pregant el favor de la lectura, demanant unes paraules d’encoratjament o una presentació...” tatatà, tatatà. Seguidament, es rectifica dient que sempre intenta buscar el temps per llegir i escriure tothom que li deixa el seu manuscrit. Però, el mal ja estava fet, i jo ja em sentia com una més d’eixes que li deixen el seu nou llibre que jo mateix signava a la mateixa llibreria que vostè, evidentment amb molt menys èxit. Tanmateix, aquell dia per a mi va ser gloriós. Conèixer-la a vostè, a la Maitena, al Mariscal, el Suso Del Toro, la Rosa Regàs, tornar a coincidir amb la Isabel–Clara, i tants altres que ara no recorde. Va ser un dia de frenètica activitat, el meu primer Sant Jordi a Barcelona com a autora.
De tota manera, res no va poder ennuvolar el sentiment d’imbelicilitat que m’emplenà des que vaig llegir el fragment, ni tan sols una goffre de xocolata a què em van convidar (o vaig ser jo qui convidava?), sentint una colla de músics de carrer que feien comèdia.
Setmanes després, el seu correu em va arribar. Evidentment, li vaig dir a tot el món que ***** ***** havia tingut la molèstia de dirigir-me unes paraules, i que això no es podia pagar amb diners. Tanmateix, tinc un regust una mica estrany al respecte provocat pel paràgraf que anteriorment li recordava del seu llibre.
No és la primera vegada que li escric, sap? De fet, un dels meus primers contes narrava una trobada imaginària entre vostè i jo a l’estació del Nord de València. El recorde amb tendresa, aquell relat. No li ho dic perquè s’interesse per ell: és de totes totes infame, i s’hauria de tocar molt abans que veja la llum, si és que algun dia la veu. Així que, ja veu, fa anys que m’interesse per vostè. Ara se’m presenta l’oportunitat d’escriure-li realment, a vostè o al/la seu/seua secretari/secretària.
L’escriptor novell és insegur per necessitat. Està fent les seues primeres passes, sovint imitant els Grans (cadascú els seus propis Grans), i de vegades atrevint-se amb registres més curiosos, experimentant amb la llengua i les seues possibilitats plàstiques, temàtiques, veus... Se senten com en una autòpsia literària constant, i no pot evitar també disseccionar les seues pròpies lletres, posant-se en dubte a cada instant, cada segon. Per això demana lectors. Jo els demane obertament. I hi ha d’escassos, realment. Sues molt abans que algú que tinga relació amb una editorial s’interesse per allò que estàs fent i et faça el favor de la teua vida. Potser et dirà el que esperes...
Sí, tranquil·la. Està molt bé, per començar. Tens alguns textos bons, altres més fluixos. Però promet, promet.
És la resposta estàndard de qui no s’atreveix a dir-te directament:
Xiqueta, ves a collir que guanyaràs més diners que amb la prosa. Si vols ser artista, busca’t un altre camp. Prova amb la foto, la pintura, el macramè... Però fes-li un favor a la humanitat i deixa d’escriure...
També pot ser que siga sincera eixa resposta i que realment t’estiga dient:
Dona, no ho fas malament, però ara mateix ho tens molt cru...
És curiós que amb totes dues respostes se sent eixe “no apte”. Tanmateix, no és això el què els escriptors novells volem (i parle en nom d’uns quants; els altres... els altres també s’ho haurien de fer mirar...) és una crítica real.
Mira, comença molt bé, però et fas un embolic i el lector no et pot seguir bé. La part central, bé, li falta un poc d’acció, però és simple opinió. Aquell a qui li agraden les descripcions d’ambients entrarà molt bé al joc, però si no fas que passe alguna cosa, tens la sensació de llegir per llegir, i que has emprat la descripció com a darrer recurs perquè havies d’emplenar pàgines. Ara bé, el final és genial. Si el que volies era crear l’expectació i la sorpresa, perfecte, ho has brodat. Em sembla molt original i al mateix temps simple i senzill. Respecte els registres, potser hauries de treballar el tema dels diàlegs, perquè no li dones realment veu al personatge. Al criat que li poses l’afegitó...
Demanem això, senyora. No és tan difícil. És el que vostè ha sentit en llegir el meu llibre. I ningú millor que vostè, lectora privilegiada, perquè em diga les veritats que vostè ha trobat. Sap per què? Ja no només pels consells literaris. Ho volem perquè significa que ens han fet cas, que han llegit les nostres pàgines i li han trobat un sentit, a millorar, evidentment, sempre, però ja hi ha un sentit, i un sentiment de saber-se llegit i escoltat.
No ens enganyem amb falses històries metafísiques i vitals: escrivim amb la finalitat de ser llegits, de trobar els teus llibres a una llibreria qualsevol de qualsevol ciutat. Escrivim perquè tenim alguna cosa a dir i pensem que sabem dir-la, o podem aprendre a dir-la millor, explicar-se millor, al cap i a la fi, disseccionar-se totalment, posant els budells damunt del pc si cal perquè allò tinga més flaire a aquell qui escriu.
Escrivim per ser llegits. I després passen els anys, i trobes que tot allò que fas és fastigós, i t’atreveixes amb altres gèneres, sempre experimentant, sempre experimentant. Si tantes voltes li faig a les lletres és perquè elles em criden també a mi. Els meus personatges se’m rebel·len, i em condueixen en la història cap a indrets que jo no havia ni imaginat al plàning inicial. Ens ho passem bé escrivint. I els anys continuen passant. I tu, que adès eres la jove promesa, una “pseudo coneguda” al món de les lletres, la que anava a menjar-se el món en dos dies per haver guanyat tres trofeus de lliga infantil o de tercera regional... Eixa persona, et despertes un bon dia, i ja no hi és. Ha passat tant de temps que li ha canviat fins i tot la cara. Ara, quan camina entre actes literaris, ningú no la saluda simplement perquè no la reconéixen, perquè no saben qui és, o de vegades per tonteria suprema de rancúnia i altres hòsties.
Hui, tants anys després d’aquell Sant Jordi tan increïble (déu meu, era a la Catalònia amb tots vosaltres!), seguisc tenint un cabàs de manuscrits inèdits que busquen a la desesperada un lector. I emprenye els amics i coneguts intentant trobar en el seu consol les paraules que m’ajuden a seguir escrivint. Perquè no ho faig tan malament, o perquè m’agrada seguir experimentant.
Però si ningú no ens llegira, estimada senyora, ni vostè hauria arribat on és ara, ni jo voldria seguir les seues passes. Si no hi hagueren lectors, directament no existiríem.
Per això dic que, amb la distància i el temps, i mercè a una impunitat que el seu correu m’ha donat, i amb tota la humilitat d’aquella que se sap “aprenent” d’escriptora que intenta trobar el seu propi llenguatge i sense punt de comparació amb cap paraula de tota la seua obra, la qual he intentat llegir gairebé al complet, tinc un manuscrit de vora 200 fulls. Em faria el plaer de fer un cop d’ull al meu manuscrit per tal de seguir amb les correccions i retocs que li queden abans decidir portar-lo a cap editorial? No vull que m’apadrine ni que siga des d’ara el meu àngel de la guarda, però una crítica professional vinguda de vostè em faria molt de bé.
Distingidament,
Una escriptora novell
P.S.: eps... Si li va bé, li ho envie en PDF i s’ho imprimeix vostè, val? Sóc escriptora novell en l’atur i no tinc pasta per a còpies...
Distingida senyora:
Em dirigisc a vostè sense cap mena de pudor mercè a una impunitat del correu que m'ha enviat, i amb tota la humilitat d’aquella que se sap “aprenent” d’escriptora que intenta trobar el seu propi llenguatge i sense punt de comparació amb cap paraula de tota la seua obra, la qual he intentat llegir gairebé al complet. El simple fet que el responguera ja ha sigut per a mi un dels majors triomfs de la meua història, ja que vostè és un dels meus ídols vivents, i que algú a qui admires sincerament t’escriga és motiu de profunda emoció.
Imagine que mai no llegirà les lletres que ara li dedique. Supose que no aniran més enllà del seu/seua secretari/secretària o qui siga que es dedica a l’àrdua tasca de destriar d’entre la seua correspondència habitual allò que és realment important d’allò que és, com és el meu cas, qualque superflu i potser fins i tot arrogant. Supose que em sobrevé sovint, això de posar-me a escriure sense saber exactament quin és l’objecte que m’impulsa a fer-ho. En aquest cas, és clar, li devia una resposta. Però, al mateix temps, en lloc de confinar-me amb quatre línies d’agraïment per llegir el llibre que cortesament li vaig entregar a Barcelona, començe aquesta carta que no sé ben bé on anirà a parar (possiblement, a la paperera del meu ordinador...).
Mentre esperava que l’ordinador s’engegara (ja sap que els animalons de tant en tant et fan la guitza), pensava en què pensaria vostè de mi si ara em veiera per un forat: samarreta del revés, incòmodament recolzada cap arrere en la cadira que, en el seu dia, es presentava com a inseparable de mi i que encara ho és, i sobre la taula de treball, que se suposa hauria d’estar en un ordenat desordre, tot tipus de coses: des d’un tap d’una ampolla d’aigua fins una miniatura de San Martín de Frómista passant per una pipa, regal de la meua ex parella, un tiquet gastat de tren, un ganxo amb una ventosa que venia en companyia de no sé quin aparell comprat en el Teletienda, el seu darrer llibre que no he acabat de llegir... D’això volia parlar-li també. Llegia el primer capítol a un cafè moments després que vostè me’l signara i em vaig sentir com una completa imbècil. Vostè hi diu (i cite textualment) que té un “racó de l’estudi on s’acumulen llibres no sol·licitats que sovint m’envien autors desconeguts esperant unes lletres l’elogi i manuscrits de gent jove que, en ocasions semblants a les del dia del llibre, s’acosten amb timidesa i molta educació tot pregant el favor de la lectura, demanant unes paraules d’encoratjament o una presentació...” tatatà, tatatà. Seguidament, es rectifica dient que sempre intenta buscar el temps per llegir i escriure tothom que li deixa el seu manuscrit. Però, el mal ja estava fet, i jo ja em sentia com una més d’eixes que li deixen el seu nou llibre que jo mateix signava a la mateixa llibreria que vostè, evidentment amb molt menys èxit. Tanmateix, aquell dia per a mi va ser gloriós. Conèixer-la a vostè, a la Maitena, al Mariscal, el Suso Del Toro, la Rosa Regàs, tornar a coincidir amb la Isabel–Clara, i tants altres que ara no recorde. Va ser un dia de frenètica activitat, el meu primer Sant Jordi a Barcelona com a autora.
De tota manera, res no va poder ennuvolar el sentiment d’imbelicilitat que m’emplenà des que vaig llegir el fragment, ni tan sols una goffre de xocolata a què em van convidar (o vaig ser jo qui convidava?), sentint una colla de músics de carrer que feien comèdia.
Setmanes després, el seu correu em va arribar. Evidentment, li vaig dir a tot el món que ***** ***** havia tingut la molèstia de dirigir-me unes paraules, i que això no es podia pagar amb diners. Tanmateix, tinc un regust una mica estrany al respecte provocat pel paràgraf que anteriorment li recordava del seu llibre.
No és la primera vegada que li escric, sap? De fet, un dels meus primers contes narrava una trobada imaginària entre vostè i jo a l’estació del Nord de València. El recorde amb tendresa, aquell relat. No li ho dic perquè s’interesse per ell: és de totes totes infame, i s’hauria de tocar molt abans que veja la llum, si és que algun dia la veu. Així que, ja veu, fa anys que m’interesse per vostè. Ara se’m presenta l’oportunitat d’escriure-li realment, a vostè o al/la seu/seua secretari/secretària.
L’escriptor novell és insegur per necessitat. Està fent les seues primeres passes, sovint imitant els Grans (cadascú els seus propis Grans), i de vegades atrevint-se amb registres més curiosos, experimentant amb la llengua i les seues possibilitats plàstiques, temàtiques, veus... Se senten com en una autòpsia literària constant, i no pot evitar també disseccionar les seues pròpies lletres, posant-se en dubte a cada instant, cada segon. Per això demana lectors. Jo els demane obertament. I hi ha d’escassos, realment. Sues molt abans que algú que tinga relació amb una editorial s’interesse per allò que estàs fent i et faça el favor de la teua vida. Potser et dirà el que esperes...
Sí, tranquil·la. Està molt bé, per començar. Tens alguns textos bons, altres més fluixos. Però promet, promet.
És la resposta estàndard de qui no s’atreveix a dir-te directament:
Xiqueta, ves a collir que guanyaràs més diners que amb la prosa. Si vols ser artista, busca’t un altre camp. Prova amb la foto, la pintura, el macramè... Però fes-li un favor a la humanitat i deixa d’escriure...
També pot ser que siga sincera eixa resposta i que realment t’estiga dient:
Dona, no ho fas malament, però ara mateix ho tens molt cru...
És curiós que amb totes dues respostes se sent eixe “no apte”. Tanmateix, no és això el què els escriptors novells volem (i parle en nom d’uns quants; els altres... els altres també s’ho haurien de fer mirar...) és una crítica real.
Mira, comença molt bé, però et fas un embolic i el lector no et pot seguir bé. La part central, bé, li falta un poc d’acció, però és simple opinió. Aquell a qui li agraden les descripcions d’ambients entrarà molt bé al joc, però si no fas que passe alguna cosa, tens la sensació de llegir per llegir, i que has emprat la descripció com a darrer recurs perquè havies d’emplenar pàgines. Ara bé, el final és genial. Si el que volies era crear l’expectació i la sorpresa, perfecte, ho has brodat. Em sembla molt original i al mateix temps simple i senzill. Respecte els registres, potser hauries de treballar el tema dels diàlegs, perquè no li dones realment veu al personatge. Al criat que li poses l’afegitó...
Demanem això, senyora. No és tan difícil. És el que vostè ha sentit en llegir el meu llibre. I ningú millor que vostè, lectora privilegiada, perquè em diga les veritats que vostè ha trobat. Sap per què? Ja no només pels consells literaris. Ho volem perquè significa que ens han fet cas, que han llegit les nostres pàgines i li han trobat un sentit, a millorar, evidentment, sempre, però ja hi ha un sentit, i un sentiment de saber-se llegit i escoltat.
No ens enganyem amb falses històries metafísiques i vitals: escrivim amb la finalitat de ser llegits, de trobar els teus llibres a una llibreria qualsevol de qualsevol ciutat. Escrivim perquè tenim alguna cosa a dir i pensem que sabem dir-la, o podem aprendre a dir-la millor, explicar-se millor, al cap i a la fi, disseccionar-se totalment, posant els budells damunt del pc si cal perquè allò tinga més flaire a aquell qui escriu.
Escrivim per ser llegits. I després passen els anys, i trobes que tot allò que fas és fastigós, i t’atreveixes amb altres gèneres, sempre experimentant, sempre experimentant. Si tantes voltes li faig a les lletres és perquè elles em criden també a mi. Els meus personatges se’m rebel·len, i em condueixen en la història cap a indrets que jo no havia ni imaginat al plàning inicial. Ens ho passem bé escrivint. I els anys continuen passant. I tu, que adès eres la jove promesa, una “pseudo coneguda” al món de les lletres, la que anava a menjar-se el món en dos dies per haver guanyat tres trofeus de lliga infantil o de tercera regional... Eixa persona, et despertes un bon dia, i ja no hi és. Ha passat tant de temps que li ha canviat fins i tot la cara. Ara, quan camina entre actes literaris, ningú no la saluda simplement perquè no la reconéixen, perquè no saben qui és, o de vegades per tonteria suprema de rancúnia i altres hòsties.
Hui, tants anys després d’aquell Sant Jordi tan increïble (déu meu, era a la Catalònia amb tots vosaltres!), seguisc tenint un cabàs de manuscrits inèdits que busquen a la desesperada un lector. I emprenye els amics i coneguts intentant trobar en el seu consol les paraules que m’ajuden a seguir escrivint. Perquè no ho faig tan malament, o perquè m’agrada seguir experimentant.
Però si ningú no ens llegira, estimada senyora, ni vostè hauria arribat on és ara, ni jo voldria seguir les seues passes. Si no hi hagueren lectors, directament no existiríem.
Per això dic que, amb la distància i el temps, i mercè a una impunitat que el seu correu m’ha donat, i amb tota la humilitat d’aquella que se sap “aprenent” d’escriptora que intenta trobar el seu propi llenguatge i sense punt de comparació amb cap paraula de tota la seua obra, la qual he intentat llegir gairebé al complet, tinc un manuscrit de vora 200 fulls. Em faria el plaer de fer un cop d’ull al meu manuscrit per tal de seguir amb les correccions i retocs que li queden abans decidir portar-lo a cap editorial? No vull que m’apadrine ni que siga des d’ara el meu àngel de la guarda, però una crítica professional vinguda de vostè em faria molt de bé.
Distingidament,
Una escriptora novell
P.S.: eps... Si li va bé, li ho envie en PDF i s’ho imprimeix vostè, val? Sóc escriptora novell en l’atur i no tinc pasta per a còpies...
diumenge, 20 de setembre del 2009
diumenge, 13 de setembre del 2009
RENTRÉE A LA CIUTAT
Rentrée a la Ciutat
He baixat tota l’Avinguda Burjassot, des del parc de Benicalap fins al riu. M’encanta veure com encara es conserven les cases de dues plantes, amb colors mariners i flaire més de poble que de ciutat, igual que a Benimaclet, igual que a la Malvarrosa, igual que tants d’altres.
La gent caminava apresa per l’avinguda en direcció contrària. Tots hi anaven per la mateixa raó: algú s’havia caigut d’un balcó, no, un jove s’havia caigut d’un cinquè, no, no s’havia caigut sinó que s’havia suicidat, però què dius, no, que l’han tirat, com que l’han tirat, clar, tots els dies en tiren a un o dos, ah, i per això ara estan buscant l’altre, clar, i són els de sempre, però ha pegat a fugir, els de sempre, sí, els de sempre, i ara busquen l’altre, el que ha pegat a fugir, clar, busquen l’altre…
Més avant, en una cantonada, tres “morenets” anaven perfectament vestits de muixeranga, roig i blanc. Segons deien, havíen arribat d’una actuació i els agradava tant aquell vestit que no pensaven treure-se’l fins anar a dormir. Després, tres morenets més, a una cantonada, em fitaven de cap a peus i un d’ells em mirava amb un toc d’agressivitat que jo no podia entendre.
Ja més avall, quan giren les línies del tramvia pel carrer Mondúver, els veïns començaven a eixir de casa per fer-la petar a boqueta nit, ja a la fresqueta. Alguns seuen als bancs que l’ajuntament ha disposat en eixes zones peatonals; altres, però, es treuen el seu panerot, o la cadira que tenen al rebedor preparada. Al costat, des del balcó del primer pis, la tieta demana a la neboda per què havia fet tal i tal cosa, que no en tenia cap, d’obligació, i la neboda intentava fer-li entendre que només era per ser elegant, perquè de fet tampoc li venia de gust.
De tornada a l’Avinguda, una mica després, ja entres en la València de tots els dies, amb les bucaderies, els Cash Converters, les botigues de tot a un euro, bars, forns… I al final, evidenment, el riu, el Pla de la Saidia, amb l’Escola d’Idiomes a mà esquerra, i l’estació d’autobusos cap a la dreta. El trànsit és irregular: hi ha túnels sovint, i els cotxes al final no saben cap on tirar. Quan el semàfor de peatons es posa en verd, tremoles perquè els cotxes hi facen cas (i ho dic jo, conductora de ciutat habitual) i corres a la rampa per baixar al riu.
Baix del Pont de les Arts, es reuneix una bona quadrilla de veïns dels voltants que tenen gossos. Van allà, s’hi troben, i deixen que els animalons córreguen a voluntat i es tiren per la gespa entre abraços i arraps que mai no arriben a ser greus. Hi ha seients a propòsit per mirar com gaudeixen els gossos de la seua hora diària de felicitat suprema. Després, educadament, bosseta a la mà, recullen excrements, pilotes o un tros de colom que ha caigut, pensant alguns en la nova campanya de colors però canviant la cara del gos per la de GozRita.
Tothom torna a casa per sopar, que ja toca. Al cap i a la fi, només és un dia més a la ciutat després de les vacances…
Pau Ribera
_
Subscriure's a:
Missatges (Atom)