Carta a ***** *****

_



Distingida senyora:



Em dirigisc a vostè sense cap mena de pudor mercè a una impunitat del correu que m'ha enviat, i amb tota la humilitat d’aquella que se sap “aprenent” d’escriptora que intenta trobar el seu propi llenguatge i sense punt de comparació amb cap paraula de tota la seua obra, la qual he intentat llegir gairebé al complet. El simple fet que el responguera ja ha sigut per a mi un dels majors triomfs de la meua història, ja que vostè és un dels meus ídols vivents, i que algú a qui admires sincerament t’escriga és motiu de profunda emoció.


Imagine que mai no llegirà les lletres que ara li dedique. Supose que no aniran més enllà del seu/seua secretari/secretària o qui siga que es dedica a l’àrdua tasca de destriar d’entre la seua correspondència habitual allò que és realment important d’allò que és, com és el meu cas, qualque superflu i potser fins i tot arrogant. Supose que em sobrevé sovint, això de posar-me a escriure sense saber exactament quin és l’objecte que m’impulsa a fer-ho. En aquest cas, és clar, li devia una resposta. Però, al mateix temps, en lloc de confinar-me amb quatre línies d’agraïment per llegir el llibre que cortesament li vaig entregar a Barcelona, començe aquesta carta que no sé ben bé on anirà a parar (possiblement, a la paperera del meu ordinador...).

Mentre esperava que l’ordinador s’engegara (ja sap que els animalons de tant en tant et fan la guitza), pensava en què pensaria vostè de mi si ara em veiera per un forat: samarreta del revés, incòmodament recolzada cap arrere en la cadira que, en el seu dia, es presentava com a inseparable de mi i que encara ho és, i sobre la taula de treball, que se suposa hauria d’estar en un ordenat desordre, tot tipus de coses: des d’un tap d’una ampolla d’aigua fins una miniatura de San Martín de Frómista passant per una pipa, regal de la meua ex parella, un tiquet gastat de tren, un ganxo amb una ventosa que venia en companyia de no sé quin aparell comprat en el Teletienda, el seu darrer llibre que no he acabat de llegir... D’això volia parlar-li també. Llegia el primer capítol a un cafè moments després que vostè me’l signara i em vaig sentir com una completa imbècil. Vostè hi diu (i cite textualment) que té un “racó de l’estudi on s’acumulen llibres no sol·licitats que sovint m’envien autors desconeguts esperant unes lletres l’elogi i manuscrits de gent jove que, en ocasions semblants a les del dia del llibre, s’acosten amb timidesa i molta educació tot pregant el favor de la lectura, demanant unes paraules d’encoratjament o una presentació...” tatatà, tatatà. Seguidament, es rectifica dient que sempre intenta buscar el temps per llegir i escriure tothom que li deixa el seu manuscrit. Però, el mal ja estava fet, i jo ja em sentia com una més d’eixes que li deixen el seu nou llibre que jo mateix signava a la mateixa llibreria que vostè, evidentment amb molt menys èxit. Tanmateix, aquell dia per a mi va ser gloriós. Conèixer-la a vostè, a la Maitena, al Mariscal, el Suso Del Toro, la Rosa Regàs, tornar a coincidir amb la Isabel–Clara, i tants altres que ara no recorde. Va ser un dia de frenètica activitat, el meu primer Sant Jordi a Barcelona com a autora.

De tota manera, res no va poder ennuvolar el sentiment d’imbelicilitat que m’emplenà des que vaig llegir el fragment, ni tan sols una goffre de xocolata a què em van convidar (o vaig ser jo qui convidava?), sentint una colla de músics de carrer que feien comèdia.

Setmanes després, el seu correu em va arribar. Evidentment, li vaig dir a tot el món que ***** ***** havia tingut la molèstia de dirigir-me unes paraules, i que això no es podia pagar amb diners. Tanmateix, tinc un regust una mica estrany al respecte provocat pel paràgraf que anteriorment li recordava del seu llibre.

No és la primera vegada que li escric, sap? De fet, un dels meus primers contes narrava una trobada imaginària entre vostè i jo a l’estació del Nord de València. El recorde amb tendresa, aquell relat. No li ho dic perquè s’interesse per ell: és de totes totes infame, i s’hauria de tocar molt abans que veja la llum, si és que algun dia la veu. Així que, ja veu, fa anys que m’interesse per vostè. Ara se’m presenta l’oportunitat d’escriure-li realment, a vostè o al/la seu/seua secretari/secretària.

L’escriptor novell és insegur per necessitat. Està fent les seues primeres passes, sovint imitant els Grans (cadascú els seus propis Grans), i de vegades atrevint-se amb registres més curiosos, experimentant amb la llengua i les seues possibilitats plàstiques, temàtiques, veus... Se senten com en una autòpsia literària constant, i no pot evitar també disseccionar les seues pròpies lletres, posant-se en dubte a cada instant, cada segon. Per això demana lectors. Jo els demane obertament. I hi ha d’escassos, realment. Sues molt abans que algú que tinga relació amb una editorial s’interesse per allò que estàs fent i et faça el favor de la teua vida. Potser et dirà el que esperes...

Sí, tranquil·la. Està molt bé, per començar. Tens alguns textos bons, altres més fluixos. Però promet, promet.


És la resposta estàndard de qui no s’atreveix a dir-te directament:


Xiqueta, ves a collir que guanyaràs més diners que amb la prosa. Si vols ser artista, busca’t un altre camp. Prova amb la foto, la pintura, el macramè... Però fes-li un favor a la humanitat i deixa d’escriure...



També pot ser que siga sincera eixa resposta i que realment t’estiga dient:



Dona, no ho fas malament, però ara mateix ho tens molt cru...



És curiós que amb totes dues respostes se sent eixe “no apte”. Tanmateix, no és això el què els escriptors novells volem (i parle en nom d’uns quants; els altres... els altres també s’ho haurien de fer mirar...) és una crítica real.



Mira, comença molt bé, però et fas un embolic i el lector no et pot seguir bé. La part central, bé, li falta un poc d’acció, però és simple opinió. Aquell a qui li agraden les descripcions d’ambients entrarà molt bé al joc, però si no fas que passe alguna cosa, tens la sensació de llegir per llegir, i que has emprat la descripció com a darrer recurs perquè havies d’emplenar pàgines. Ara bé, el final és genial. Si el que volies era crear l’expectació i la sorpresa, perfecte, ho has brodat. Em sembla molt original i al mateix temps simple i senzill. Respecte els registres, potser hauries de treballar el tema dels diàlegs, perquè no li dones realment veu al personatge. Al criat que li poses l’afegitó...



Demanem això, senyora. No és tan difícil. És el que vostè ha sentit en llegir el meu llibre. I ningú millor que vostè, lectora privilegiada, perquè em diga les veritats que vostè ha trobat. Sap per què? Ja no només pels consells literaris. Ho volem perquè significa que ens han fet cas, que han llegit les nostres pàgines i li han trobat un sentit, a millorar, evidentment, sempre, però ja hi ha un sentit, i un sentiment de saber-se llegit i escoltat.


No ens enganyem amb falses històries metafísiques i vitals: escrivim amb la finalitat de ser llegits, de trobar els teus llibres a una llibreria qualsevol de qualsevol ciutat. Escrivim perquè tenim alguna cosa a dir i pensem que sabem dir-la, o podem aprendre a dir-la millor, explicar-se millor, al cap i a la fi, disseccionar-se totalment, posant els budells damunt del pc si cal perquè allò tinga més flaire a aquell qui escriu.


Escrivim per ser llegits. I després passen els anys, i trobes que tot allò que fas és fastigós, i t’atreveixes amb altres gèneres, sempre experimentant, sempre experimentant. Si tantes voltes li faig a les lletres és perquè elles em criden també a mi. Els meus personatges se’m rebel·len, i em condueixen en la història cap a indrets que jo no havia ni imaginat al plàning inicial. Ens ho passem bé escrivint. I els anys continuen passant. I tu, que adès eres la jove promesa, una “pseudo coneguda” al món de les lletres, la que anava a menjar-se el món en dos dies per haver guanyat tres trofeus de lliga infantil o de tercera regional... Eixa persona, et despertes un bon dia, i ja no hi és. Ha passat tant de temps que li ha canviat fins i tot la cara. Ara, quan camina entre actes literaris, ningú no la saluda simplement perquè no la reconéixen, perquè no saben qui és, o de vegades per tonteria suprema de rancúnia i altres hòsties.


Hui, tants anys després d’aquell Sant Jordi tan increïble (déu meu, era a la Catalònia amb tots vosaltres!), seguisc tenint un cabàs de manuscrits inèdits que busquen a la desesperada un lector. I emprenye els amics i coneguts intentant trobar en el seu consol les paraules que m’ajuden a seguir escrivint. Perquè no ho faig tan malament, o perquè m’agrada seguir experimentant.


Però si ningú no ens llegira, estimada senyora, ni vostè hauria arribat on és ara, ni jo voldria seguir les seues passes. Si no hi hagueren lectors, directament no existiríem.


Per això dic que, amb la distància i el temps, i mercè a una impunitat que el seu correu m’ha donat, i amb tota la humilitat d’aquella que se sap “aprenent” d’escriptora que intenta trobar el seu propi llenguatge i sense punt de comparació amb cap paraula de tota la seua obra, la qual he intentat llegir gairebé al complet, tinc un manuscrit de vora 200 fulls. Em faria el plaer de fer un cop d’ull al meu manuscrit per tal de seguir amb les correccions i retocs que li queden abans decidir portar-lo a cap editorial? No vull que m’apadrine ni que siga des d’ara el meu àngel de la guarda, però una crítica professional vinguda de vostè em faria molt de bé.




Distingidament,

Una escriptora novell

P.S.: eps... Si li va bé, li ho envie en PDF i s’ho imprimeix vostè, val? Sóc escriptora novell en l’atur i no tinc pasta per a còpies...