JA HI TORNEM A SER, JA HI TORNEM A SER.
Fa temps que l’ama del carxofar no diu res. Coses que passen. Estar a l’atur no significa ni implica per a res estar aturat. Són paraules moltes vegades molt incompatibles. I molts de vosaltres sabreu que un cap de setmana pot estressar prou més que un dia corrent de feina. Mai se sap. També depén de com et prengues la vida. En això sóc especialment tremendista i dramàtica. De tant en tant va bé (per a un curt per al teu germà...), però ni sóc Tom Cruise ni tinc el cos de Scarlett Johanson ni el talent interpretatiu d’Amparo Baró (xaparreta sí sóc, veus?).
Tot és per excusar-me, el típic “perdonen que no me levante”. I per anunciar la tornada (setmanal) a la publicació que sempre m’acull com si fora la meua pròpia casa. I ja que estem, doncs escalfem motors.
No tinc ganes de males llets. Vull dir, no vaig a parlar dels peperos blavensians ni de la gentola que et fa amarga l’existència (això també depén de com et prengues la vida). Ja eixiran sense fer falta. Rita em fa por, i ho dic públicament. I no tinc ganes de tenir malsons hui. Així que hui parlarem del concert de Manel al Palau de la Música de ja fa unes setmanes.
Ja tenia ganes de veure’ls de feia temps. De fet, segons la lògica, la felicitat es pot resumir en una tuba. La que toca en la famosa cançó de quan el Bernat... Eixa. Pom, pom, pom. És impossible sentir Manel i no somriure. Són optimistes, bells, senzills, simples. Em recorden Pau Alabajos, també. Però Pau té el seu punt agredolç. Els Manel queden bé fins i tot quan estan tallant amb la nòvia. És que estan deixant-te i dius: “què monos...” (o, segons el Dani, “què macus...!”. Dani és la versió mini del Manel gran. És un amic de Barcelona que se’n va vindre amb mi a dormir. Amic d’una amiga que també se’n va vindre amb mi a dormir.
Va ser molt bonic poder “cantar” amb els Manel. Et donen l’oportunitat, en una de les cançons, que puges a cantar amb una rima acabada en “i”, i la gent del públic hi puja de manera ordenada a fer els seus deu segons de fama amb una frase qualsevol. Jo hi vaig pujar, embotinada per l’amiga Laura. I hi ha testimonis...
En resum: Bones a tots, ja torne a ser ací. Viscau feliços, mengeu pastissos, i ja veurem què fem amb el colesterol...
Pau Ribera
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Aquest, el de Pau Ribera, és un dels articles de diari que més m'han fet riure. Actualment i manca sarcasme i sinceritat i, tot i que jo tampoc sóc Tom Cruise (estressa més fer una pel·lícula que un cap de setmana de bòlit per València i a més "no sóc massa guapo, però sóc divertit"), puc dir que m'assemblo a Manel, tot i que en la versió petita. Possiblement, estrictament parlant en tots els sentits, tot i que no tinc la necessitat de "fer-me fer un penis més gros". Dedueixo doncs, que el "macu" de Guillem Gisbert, tampoc. I és que un concert al Palau de la Música de València dels Manel és tot un luxe. No es pot comparar un concert a la ciutat comptal on el públic expressa el seu suport al grup amb dossis esquemàtiques i rancies d'agraïment a final de cançó o picant els quatre típics cop de mans a "Dona estrangera" on un "no n'hi ha prou" sona força imperatiu en comparació a demanar una cançoneta (sense neutres, evidentment). Sona més gratificant i aquesta és una manera més càlida de donar gràcies a un grup que s'ho mereix.
ResponEliminaAra, es veu que després d'un concert al Palau de la Música de Barcelona, fan una petita retirada. A descansar! Que també, els Manel, han d'afinar l'ukelele i descansar les cordes vocals. Tothom es cansa de fer tants concerts, d'aguantar a un auditori entregat, concert rera concert, carregar una i altra vegada els instruments i anar amunt i avall, d'aquí a allà (d'ací a allà), desmuntant la genial bateria de l'Arnau Vallvé i desencallant al Martí durant més de quinze minuts per concert.
En aquest breu espai d'absència, molts seguidors, com els han fet entendre des de l'escenari cantant: "Tot això és molt maco, però cal ja un nou disc, ens ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí", no es quedaran de braços creuats, o de cames parades, millor dit.. Hi ha una nova promesa musical (que des d'abans de Manel, sona per interet) que es diu Els Amics de les Arts, un grup que, com molts altres, fa bona música. I no és competència, és simplement varietat musical. D'altres son el Petit de Cal Eril, Maria Coma o, pels nostàlgics, Brams (que han tornat després d'un temps demostrant-nos que "tot és possible").
Gràcies a Pau Ribera per l'article i, reivindicar (perquè després no diguin que sóc "facha") la música catalana, les lletres en Valencià i el reconeixement de la dona en els mitjans de comunicació i, especialment en els articles de diari. Aquesta és la meva sincera resposta i agraiment al article de Pau Ribera al "punt" (i final)
Dani Espresate, xiquet de la ciutat comtal.