Teoria i Pràctica de l’Enamorament (1)

TEORIA I PRÀCTICA DE L'ENAMORAMENT (I)

“Teoria i pràctica de l’enamorament.
Primer: L’has de voler.
Segon: Has d’estar enamorat.
Tercer: T’ha de convenir.
Si no es donen aquestes condicions, serà un fracàs absolut.”

Hermínia Escrig, psicòloga.

A la Doctora Escrig.

Bon dia. Vostè no em coneix de res, però jo feia temps que seguia la seua trajectòria, i després del que m’ha passat, he recordat el paràgraf amb el que comence i m’he dit “Mira, Tereseta, la doctora que t’entendrà”. I per això li escric ara aquesta carta. Li demane que em perdone les faltes d’ortografia, perquè jo vaig estudiar abans, quan Franco, i damunt amb la Falange, que, vulgues que no, si no passaves per ser de las Juventudes Femeninas, ara mateix hauria sabut jo alguna cosa de lletra i de números. Que després havies de fer tus labores? Toca, ves, que una en aquesta vida ha de saber fer de tot. I el valencià no s’ensenyava en les escoles, i encara que he llegit llibres i he fet un curs de les ames de casa, doncs segur que tinc faltes, sobretot de gramàtica, que a mi la gramàtica no m’ha agradat mai, sap? És el que més em costava a l’escola, i en el curs encara més, ja em dirà. I toca’t el nas, perquè em pareix molt malament que no sapiguem escriure la llengua que parlem tots els dies. Però bé, jo no li vull contar els problemes que tenia a l’escola. Jo li vull contar el meu cas, a veure si em pot vostè ajudar.

Estic tancada en una institució psiquiàtrica, i, què vol que li diga? Ací hi ha molt de boig, i jo no estic boja, això que quede clar des del principi. Jo només em vaig trobar amb unes circumstàncies (ho he escrit bé?) unes circumstàncies i uns pensaments que em van portar a fer una cosa que ja li diré més endavant, perquè si li la dic ara igual es pensa vostè també que estic boja i ja no llegeix la meua carta, i jo boja no estic, ja li ho he dit? Perquè si vera el panorama que tinc ací dins... Però què vaig jo a contar-li, si segur que vostè s’ha trobat amb casos molt pitjors!

Vaig a ajustar-me als fets i a la seua teoria i pràctica de l’enamorament.




Primer: L’has de voler.

Primer, clar, perquè ha d’haver un primer i un segon, que si no açò és un desgavell, i prou cacau porte jo ja dins del cap per seguir amb divagacions (s’escriu així en valencià, senyora?), això, amb divagacions que no duguen a cap lloc, perquè jo quan em pose, em pose, i me’n vaig per les rames en un moment, que quan ens posem la meua germana i jo a fer el barret, el de sempre, que comences parlant que si has anat a comprar el pa i acabes, què sé jo?, parlant de la veïna que tinc enfront, que, per cert, dóna molt de joc, perquè, sap vostè?, és cubana, i va denunciar al marit, el so Julianet, que es va casar amb ell per correspondència, que ja veus tu com van les coses avui dia, això, que la cubana el va denunciar per maltractaments i ara, ara va i es tornen a ajuntar. Tu ho entens? Jo tampoc. Imagina’t. I la rubia... Ui, la rubia! La rubia es va estar amb ell quan la cubana l’havia denunciat, i després va acabar d’ell fins a la ... A la d’això, ja sap. El parrús, vaja. Que una nit el so Julianet se’n va anar a ballar i quan va tornar, a les quatre del matí, la rubia va agarrar una cassola i un cullerot i anava perseguint-lo per la casa amb la cançoneta

“No tens que dormir
en tota la nit”

, que no veges tu quina es va organitzar en el carrer, perquè el so Julianet no va dormir, però els altres veïns del carrer tampoc.

Això, veu com me’n vaig de seguida del tema? Primer. Que l’has de voler. Ui, si jo el volia! Massa, el volia jo, al meu Eduardo. Per això, sap? Per això em passen a mi aquestes coses, perquè a mi no em costa gens de voler a les persones, que una té un cor així de gran, que no és per res, vull dir, que no és per tirar-me flors, però és que és la veritat, pregunte-ho a qui vulga, si no, i veurà el que li diuen. Si jo vull fins i tot als gossos perduts plens de puces que hi ha pel carrer, que si fóra per mi els tindria a tots dins de casa, però és que a ell no li agradaven els gossos. Això, ell. Que a ell... Ai, a ell, si el volia! Mire si el volia que hem acabat com hem acabat... Perquè jo no estic boja, senyora, li ho jure per déu, pregunte-ho a qui vulga si no. Jo boja no estic. Jo és que el volia molt. Massa i tot, mire si li dic. Massa. I ara segur que em pregunta: “Però Tereseta, tu saps què vol dir voler a una persona? Vull dir, la diferència entre voler i estimar.”. La diferència la tinc jo molt clara, que voler-la és voler, que implica (implica està bé?) que implica possessió, és a dir, tindre’l agarrat, que el vols per a tu i prou, per a ningú més. Això jo ho entenc i ho tinc clar. I jo el volia per a mi, volia tindre-lo al meu costat dia i nit. Sí, ja sé que ara vostè pensarà que m’estic avançant al segon punt, però jo entenc la diferència en el meu cap. Explicar-la és més difícil, vostè ja m’entén. A veure com li ho mostre... Jo el volia com els xiquets volen un xupa-xup, exacte, amb eixa dèria que et fa oblidar el món i que només tens ulls per a eixa cosa. No un patinet, o unes sabates noves. No. Un xupa-xup. Doncs així volia jo al meu Eduardo, com un xupa-xup. I no es crega que l’exemple que li he posat és lleig, que després servirà per explicar moltes coses, ja veurà...

(continuarà...)

On passaré l'estiu?

Imatge d'on passaré jo aquest estiu.

Només està el detallet que sóc prou més gran que un bebè...

Us regale l'article de la setmana:

VACANCES!!

Es nota que estem a meitat Juliol. Mitja València està ja de vacances, a la platja alguns, als pobles de l’interior la majoria. Però a mi tant se’m dóna, perquè el que m’importa és que ara trobe lloc per aparcar el cotxe de seguida! Abans t’havies de passar gairebé una hora per poder trobar un lloquet en el qual, amb l’antiga tècnica del “hueking” (és a dir, anar empenyen el cotxe de davant i de darrere per acabar de fer-te l’espai que necessites per deixar el teu cotxe), o si no amb la del “toking” (quan toques la paret és perquè no pots tirar més enrere o més endavant, depenen de la situació), deixar el cotxe, ja que sóc una incívica antiecològica que prefereix anar en cotxe que en bici (i més amb la calor que fa ara, que l’aire condicionat del cotxe fa molt!), entre altres coses perquè no tinc bici (encara).

Els que encara no estan de vacances, ja estan pensant-hi. On aniran, amb qui, on llogaran l’hotel o la caseta rural, quin país té un clima adient al què nosaltres busquem (normalment els d’ací emigrem al Nord buscant la frescoreta, que per a calor només cal eixir a la porta de casa. Es podria fregir un ou en el sòl del carrer des de les deu del matí.

També, però, som prous els què fem un altre tipus de plans per a les vacances d’estiu. Jo, per exemple, aniré prou a Portugal, perquè l’estanc està al costat de l’Avinguda de Portugal (que, sorprenentment, és un carreró sense eixida. Quan hi posaren el nom, estaven pensant en alguna cosa en concret?). Aniré a l’Alqueria de Giner de tant en tant, perquè la casa de menjars precuinats d’allà té molta varietat, i et serveix per eixir del pas quan se’t presenten convidats a dinar i no tens res fóra del congelador. A la Goleta aniré quan necessite cafè de bar, d’eixe que te’n fas un i els ulls se t’obrin de sobte amb un resort. De vegades em cal cafè de màquina, cafè de veres, que dic jo. La meua cafetera no es pot apegar a roda... De tant en tant aniré a Reus, perquè l’entrada del Mercadona més propera és la del pàrquing. A Reus també he d’anar si vull agarrar el 8 per anar al centre. Esdevindré religiosa i visitaré molt el Pare Ferri. De tan en tant tothom necessita confessar-se. I qui millor que la teua millor amiga, que viu amb la parella, una companya més de pis, una gossa, dos conills, un hàmster i una taràntula. A Màlaga aniré cada dos per tres als xinos a per piles, coixins (sempre que entre a us xinos acabe carregant un coixí. Incomprensible...), perilles... Sí, ja sé això dels tallers clandestins i companyia. Però és que és tot tan barat... Si m’abelleix, puc anar al Submarí, o a Equador, o fins i tot anar a veure els Rosers, les Acàcies i els Plàtans (m’han dit que on estan els Plàtans hi ha també un mercat clandestí, però no de fruita).

En definitiva, que aquest estiu viatjaré més que en tot l’any junt. M’esperen unes vacances meravelloses!

Pau Ribera

.

PIE DE FOTO: Joven desistiendo despertar

PIE DE FOTO: Joven desistiendo despertar
por Guillem Reig

La ciudad se antoja distante. El asfalto se hunde antes de que mis pies lo toquen y las paredes se mantienen a la distancia suficiente como para tenerme atrapado todo el tiempo.

Abajo.

Hace frío. El día sólo dura dos horas aquí abajo, en la calle. El resto del día se pone el sol. El aire es cada vez más denso, se está volviendo pared. En esta prisión hecha de poco aire y menos luz apenas puedo andar dos pasos sin verme reflejado en los rostros de la gente. Me duele.

Soy habitante de esta colmena arrepublicada –mentiría si dijera que no me arrepiento—y con mi cuerpo se construyen sus paredes. Como una fina película de cochambre que se acumula sobre la piel es mi pequeña celda, mentiría si dijera que es confortable. Me asfixia. ¿Cómo escapar de la cárcel cuando se habita en el muro?

Arriba.

Desde la terraza puedo ver el mar. Y las montañas, veladas por el aire corrupto. Y soñar que es primavera en algún lugar. El sol me regala su cálido baño de púrpuras y ocres, pero sólo puedo soñar. ¿Sabeis que? Los pájaros deben reirse de nosotros. ¡Cuántas golondrinas!

Una.
Dos.
Tres.
Cuatro.

Las horas pasan y nos expulsan con su ponzoña agitadora. Y nosotros, carroña, corremos sin saberlo hacia el veneno (tal vez si lo supiéramos, correríamos más).

- ¡Póngame un poco más, por favor! Gracias, hoy no me apetece sufrir. Deme ningún lugar para ir y estaré contento de no tener que llegar.

- Amén.

El tiempo... El tiempo sí que hace poesía con nuestras vidas y no esta mierda. Me avergüenza no estar a su altura. Quisiera mover las palabras como Él nos zarandea a nosotros, cobardes, siempre huyendo de la mano que nos agita. Y engarzar las letras para que suenen como las melodías que nos susurra al oído antes de morir. Quisiera tener sus rimas, su métrica y su compás de infinito por cuatro que suena a tango de los que acaban mal. Quisiera pero no puedo, éste es mi sino, callar por callar. Llorar por dentro hasta que se salga por fuera. Anónimo y moribundo, me desparramo por el asfalto y me diluyo entre la gente.

Dentro.

Hoy el cielo está nublado, como un mar de cemento, fluyendo espesamente sobre nosotros. Me despierto, abro los ojos y todo es hormigón. La luz es mortecina. El sol intenta abrasar con su calor el lodo gris que lo cubre, creyendo que es de papel. Pero sólo un tímido alarido profana la muralla viscosa y logra inundar todo con su tímido eco de luz. Hoy es un día triste, porque hasta la luz es mentira. Hoy es un día triste porque da igual mirar abajo que arriba, al fin y al cabo todo es gris, como el hollín de mis arterias.

Daltónico despertar. Me confundes. Me escondes el retozar colorado de las amapolas en los arcenes, la belleza del cielo, su pelo... Hoy la vida parece la foto de un periódico viejo.



Pie de foto: “Joven desistiendo despertar”
Guillem Reig.
Castelló de la Plana, 20-12-2003.

El Tango és una Paraula Major

Fotografies de Joan Escoda Codorniu
Textos extrets de cançons d'Adriana Varela

El Tango és una Paraula Major

El Tango és paraula major. Cal escriure-la en majúscula. El Tango canta a les vides desfetes, als pobres desgraciats. Canta a aquella puta que, abans bella, ara ix sola, èbria i patèticament maquillada d’un bar amagat en un carreró fosc de Buenos Aires.

“Te pregunté qué tenías
y me respondiste: “Nada”,
adivinando al verte tan turbada
que era tu intento de ocultarme la verdad.
La sonrisa que tus labios dibujaba,
quedó helada,
y una imprevista lágrima traidora
como una perla de tus ojos fue a rodar.”

Sí, amor. Així d’ardent i cremant és un Tango. És com aquella que va ara de port en port buscant aquell mariner d’ulls de mar i cabells de cervesa. En el fons, es tracta del mateix sentiment d’abandonament, de fúria, d’amor salvatge, de possessió.

No has vist mai ballar un Tango, amor? Hi ha tanta passió entre els dos ballarins, tant desig, tant amor, tanta demència...

Recorde París. A la casa d’Argentina es donaven lliçons de Tango per deu francs (dues-centes cinquanta pessetes). El primer dia hi anàrem la quadrilla d’Erasmus sencera. Vam aprendre el pas quadrat. Un pas mesurat, tranquil, sense entrebancs. Un, dos tres, i tornar a la posició. Un, dos, tres, i tornar a la posició. I el professor ens anava corregint, marcant la pauta. Anava d’una a una altra parella, poc a poc, amb la mateixa elegància que el ball implica. I aleshores em va agafar. Va posar la seua mà a la meua esquena i em va plantar els muscles amb un moviment pèlvic que em va fer sentir el seu sexe a prop meu i em va posar de puntetes. Vam fer els quatre moviments, un, dos, tres, i posició. I un terratrèmol va somoure el meu cos.

De tornada a les nostres cases, una de les companyes va comentar la impressió que totes havíem experimentat amb el professor. I vam concloure que ballar el Tango consisteix en eixe joc de possessió que l’un enfronta l’altre. La mà fa ballar el cos, el gira, el mou, li indica quin és el pas a seguir, el marca, l’olora, l’estira, l’enyora. La mà ho fa. Potser per això totes ens vam enamorar del professor, no massa agraciat, tot s’ha de dir. Però les seues mans... Les seues mans... Les seues mans et feien veure les estrelles cada vegada que es movien per les nostres cintures...

“...por la ribera de tus sábanas vendré con un poema y un trombón
a desvelarte el corazón...”

... com els teus dits es claven en la meua esquena i la recorren, l’abracen, m’empenyen amb força sobre l’altre cos, amb desig de fondre’s en un de sol...

Recorde també haver escrit alguna cosa al respecte quan vaig arribar a casa com a resposta a alguna carta. Algú sabrà, doncs, el que vaig sentir en aquella sala la vesprada que passàrem ballant el Tango.

“Esta noche, amiga mía,
el alcohol nos ha embriagado.
Qué me importa que se rían
y nos llamen “los mareados”.”

Què m’importa que em miren? Què ens importa que ens miren? Al cap i a la fi, només som dues persones que s’estimen i que ho demostren.

I sona novament el Tango...

“Cuando no estás, la flor no perfuma,
si tú te vas, me envuelve la bruma,
el agua, la fuente y las estrellas
pierden para mí su seducción.
Cuando no estás, muere mi esperanza,
si tú te vas, se va mi ilusión.
Oye mi lamento que confío al viento:
todo es dolor cuando tú no estás.”

Potser arribe un moment en que la passió s’acabe...

Entretant, tinc el Tango.

Pau Ribera

Fotografies de Joan Escoda Codorniu

Textos extrets de cançons d'Adriana Varela

__

del Diccionario de Adriana: Esperanza

--

Del Diccionario de Adriana:
ESPERANZA


Sin embargo,
dejas siempre una posibilidad al amor,
esa silla en el tejado...


Pau Ribera

.

del "DICCIONARI GENERAL DE LA INSATISFACCIÓ"

del "DICCIONARI GENERAL DE LA INSATISFACCIÓ"


Els filòsofs
del caos
defineixen la vida
com un simple espai
que va i torna
d’uns als altres.

Els filòsofs
del caos
defineixen la mort
com una simple i pura
qüestió
d’espai
vital.



Pau Ribera

Les teues paraules

“L’amor sacseja els meus sentits
com el vent en la muntanya
escomet les alzines.”
Sulpícia

Les teues paraules,
fregant els meus llavis
passen cos avall
fent un riu petit
que
mai
no
es
bifurca
ni tan sols quan s’escura
pell
avall
un cop arribat al melic
i aleshores puja tendrament
per una corda
feta
de
desig
i m’arriba...




No puc concebre un minut de la meua existència sense respirar-te.





Pau Ribera

atamarevaquefumes: TRENC D'ALBA - TRENC D'OU

ATAMAREVAQUEFUMES: TRENC D'ALBA - TRENC D'OU


http://atamarevaquefumes.blogspot.com/2009/06/trenc-dalba-trenc-dou.html


Trenc d'Alba - Trenc d'Ou

(conte amb BS)

http://www.goear.com/listen.php?v=4347297

L’emo de pràvia balla cha cha cha amb un home de cartró – El príncep de xocolata estima el follet de menta, toca les maraques mentre li afina el pèl púbic – Les faldes fluorescents de la discoteca formen mini-ones concèntriques – Fades anorèxiques lligen premsa deportiva surant pels bancals – Formigues lladrant – Els cotxes comencen a girar desorbitats a la rodona, en atracció al punt – Un venedor de substàncies cridant al vent: “Xiquetes, tinc dos sàvies molt diferents: Una està podrida, i l’altra no és sàvia, és detergent!” – Un gallec cantant cançons de bressol a un grapat d’orelles tallades - Dos iaios practicant “katarate” amb la mirada – Un mim sodomitzant una amanida – Jesucrist teledirigit – Llampec rosat S.A. – La fada dels formatges de Novembre –Arranca-li la llana a l’ovella més famosa de la Factoria – Tira-li sal al monyó – “Sota el vellut del tron està la fusta”, i a dins, les termites – Quadre francés d’un molí obscur – Alícia en el país de les meravelles – Alícia en el país de l’avarícia – Alícia en el país de la heroina – El plany perinatal d’un emperador soviètic – El xampú de la verge Maria – Un cavall amb cresta rosa reparteix condons a la porta del saloon – Un budista mor atragantat pels cereals – Interjecció gitana d’un bes parental – Processó eclesiàstica dels testics de l’incendi de l’estadi – La primavera passeja el seu gos-batraci per la clòtxina – Principi – Precipici – Preprincipi (Abisme – reminiscència) – Tens un VHS al coixí, amb els teus somnis d’ahir – Les tecles d’un piano invertit – La serena contemplació – Taxidèrmia intel·lectual – Verd fluorescent, profund, obscur i latent – Música mecànica i encargolant – Sóc jove i tinc el fetge calent – Em trasllada de l’entorn, em transporta a altres móns encara més vastos a lloms del seu cavall decapitat sense nom per la nit dels temps – Figures geomètriques suren a l’espai indefinit darrere la parpella – Fardatxo en lenta descomposició – La lluna primerenca d’aquest estrany i bonic cèl d’estiu – Cervell de salvament amb una escalera de corda penjant – Et crec quan em dius “No tenen que poder amb nosaltres” - Hui és la primera vida de la resta del meu dia

Josep Artés i Gil

Home Mi#

http://atamarevaquefumes.blogspot.com/2009/06/trenc-dalba-trenc-dou.html

El Cuento de los Espejos

--

EL CUENTO DE LOS ESPEJOS

per Guillem Reig



¿Qué tal?¿No te ha dolido?

Supongo que no. Si tienes un reloj cerca mira atentamente la hora exacta, con minutos y segundos inclusive. Si no lo tienes, ve a por él que yo mientras te espero.

¿Ya? De acuerdo. Mira lo que te rodea, ¿qué ves?

Las paredes, el suelo, las nubes, incluso tus propias manos parecen estar ahí en éste preciso momento, ¿las ves? Parece que existan ahora, en este mismo instante. Sin embargo, solamente podemos captar el pasado a través de los sentidos. Todo lo que puedes sentir ya ha sucedido, justo un momento antes de que tú lo sintieras. Puede parecer desolador, pero es cierto.

Intenta recordar una tarde de tormenta. Es verano y gruesas gotas de lluvia comienzan a reventar contra el suelo, haciendo que brote ese peculiar olor a tierra. Miras hacia el cielo y ves unos inmensos nubarrones grises fluyendo con pesada rapidez por el cielo, como una marea de cemento. Entonces salta el fogonazo y tú lo ves perfectamente: una tremenda chispa salta el puente desde la espesa nube donde se ha forjado hasta algún lugar que los edificios de tu alrededor no te dejan ver. Entonces tú aprietas levemente los dientes, tratando de aparentar que no te asustan las tormentas. Y al cabo de unos segundos... Un estruendoso y prolongado chasquido hace temblar las ventanas de la habitación y tú aprietas los dientes con más fuerza, tratando de aparentar normalidad. ¿Cuándo ha sucedido el rayo?¿Cuándo lo has visto? Supón que eres ciego, ¿cuándo ha sucedido?¿cuándo lo has oído? Desolador, ¿verdad?

Ahora imagínate entre dos espejos, gírate hacia uno y cierra un ojo. Puedes ver cómo lo cierras e incluso te parece que sucede al mismo tiempo, ¿no? Ahora sitúate de perfil entre los dos, de forma que puedas ver todas los reflejos posibles e incluso unos pocos más. Al levantar el brazo, el último de los reflejos tardará una fracción de segundo más que tú en hacerlo.

Parece desolador vivir en el pasado. ¿Todavía tienes el reloj a mano? Si recuerdas a qué hora lo has mirado por última vez te percatarás de que ha pasado poco más de medio minuto. Aprovecha lo que te queda hasta llegar a ocho, porque el Sol ha estallado cuando empezabas a leer esto. Aunque para llevar medio minuto muerto pones buena cara.


per Guillem Reig

acenarconcristo

acenarconcristo


"Cada cinco minutos me pierdo.
Cada cien años me encuentro..."

Balbino Carrión



acenarconcristo.blogspot.com
http://acenarconcristo.blogspot.com/

Per començar: Vols que et disolga?

--

VOLS QUE ET DISOLGA?

A Toni i Agnès

Sóc a la vora d'un precipici. Centenars, milers de metres als meus peus. No aconseguisc veure el fons. Ni tan sols ho intuïsc.

Sé que he de caure. La meua finalitat en aquest viatge és tirar-me pel penya-segat. No acabe d'entendre per què, però sé que he de fer-ho.

És un abisme infinit, un pou sense fons en estat pur. No hi ha absolutament res davant de mi, ni darrere, ni als costats. Estic en una columna de a penes un metre quadrat, una columna que s'alça sobre eixe No-Res sense color. No sé com he arribat ací. Només sé què és el que he de fer. Em vaig deixar caure per a arribar ací, i ara he de tornar-ho a fer per no arribar enlloc. Potser sí que hi arribe. Potser arribe a les meues pròpies vísceres. Sí. El que hi ha allí al fons, en la foscor, són les meues vísceres.

Tinc vertigen. No m'atrevisc. Tinc por. No sé si sobreviuré a l'impacte. Confie a trobar-me amb un terreny tou que amortirà la meua caiguda, però no les tinc totes amb mi...

Encara així, he de fer-ho. No cal ni tan sols córrer. La columna comença a desintegrar-se per la base. Màgicament, romanc a la mateixa alçària, sense caure. Ara he de tirar-me si no vull desintegrar-me jo també. I preferisc la idea de caure en les meues vísceres abans de desaparèixer.

Faig una ullada al meu voltant. L'última ullada. El cel és d'eixe color efímer i indefinit de les primeres hores de l'alba. Una amalgama de colors blavosos, taronges, roses, violats, ... Però sobretot gris. Tot és gris, com un dia ennuvolat, sense vida. Supose que és el que té estar en el No-res.

Me’n vaig.

Caic. El meu estómac em puja a la gola en la caiguda. Tinc molta por, però estic paralitzada. No puc cridar. El meu cos tampoc es convulsiona, com en les caigudes que ixen per la tele. No. Completament compacte, el meu cos cau en línia recta. Ara gire sobre mi mateixa. Caic. Tot es fa fosc. Roig i negre. Cada vegada més fosc. Ara caic d'esquena. Sobtadament, comence a gaudir de la caiguda. Ja no em fa por. Caic. Entre els meus dits, lleugerament separats, passa suaument el vent veloç. Cada vegada el meu cos cau més ràpidament. Tot va més de pressa. La columna que tenia als meus peus, ara ja no existeix. És el buit total. No hi ha res al meu voltant. Intente maniobrar el meu cos per fer-lo girar i veure el fons. Però tot és foscor allà baix. No hi ha res. Experimente primer un lleu atac de pànic. Després pense que potser estiga precipitant-me sobre el nucli terrestre. Aleshores pense que moriré abrasada, un dels meus grans temors, la meua pitjor forma de morir. No obstant, estic tan segura que aquest lloc és fictici, que en realitat no és físic, sinó un impossible creat per la meua imaginació, que la por desapareix després d'uns segons i tot es queda en l'eterna caiguda.

Em tombe boca per avall. Vull veure contra què impactarà el meu cos. El fosc és total. El meu cos és invisible a les meues pupil·les totalment dilatades. Cap avall, cap avall, un poc més. Potser no hi haja res, potser no hi haja fons, potser ací no estiguen les meues vísceres, potser...

No veig rellotges que van canviant les hores, com Alícia al seu viatge a l'interior d'aquell tronc d'arbre...

De sobte les parets prenen un color grisenc, lletós. El meu cos torna a definir-se des de la llum que emanen les parets situades en cap lloc. Oh!... Era un núvol.

De nou em trobe en la foscor més absoluta. Oh, Déu, quan acabarà esta eterna caiguda?

Caic, caic i caic sense cap objectiu, només perquè havia de caure. Maleïsc la meua sort de ninot autòmat que no té ni idea de cap a on va ni quins fils la manegen...

Potser ací està el secret.

Manipule el meu cos fins a posar-me dempeus. Estenc els braços. Òbric les palmes. Amb els braços, m'impulse cap amunt. Sobtadament, la velocitat de la meua caiguda minva. Repetisc el moviment amb força. Torne a ralentir la meua marxa. Una vegada més... I em trobe surant en el buit fosc on no veig res, amb els braços en creu i els ulls oberts, els ulls molt oberts.

Mire cap amunt. No hi ha res. He caigut tant que la tènue llum que il·luminava la meua imaginària columna ha mort. No veig res. No m'importa.

Alguna cosa s'il·lumina al meu costat. És una sargantana. Una sargantana que s’enfila.

Increïblement, en lloc de pujar, decidisc baixar. Tinc la meua lògica irracional: dalt no hi ha res, i tinc curiositat per saber què hi ha baix. Porte quasi vint minuts caient, i vull saber què hi ha al terra. I si no m'agrada, m’enfilaré en el buit com la sargantana.

De sobte ho comprenc tot: el buit s'ompli amb el que vulgues. Aleshores imagine una escala de fusta al meu costat. M'aferre a ella i baixe un a un els escalons, lentament, sense presses, amb la cautela d'aquell que no veu res. Arribaré al centre de la qüestió. Ara s'ha convertit en una qüestió d'ovaris: vull saber cap a on em precipitava.

Immediatament entenc que cauré on jo vulga caure. Imagine que el sòl és ja sota els meus peus. El sòl és tou, com jo volia. Una superfície de fang semidur que no taca.

Encenc la llanterna que ha aparegut en la meua mà esquerra. Amb la dreta, m’encenc una cigarreta. Faig una ullada general. Més enllà, un llac fumejant. Als costats, parets rugoses. És el meu estómac. Sí. He baixat a les meues entranyes. Com jo volia. I en el meu interior, ara hi ha un estómac. Si passe pel dissolvent àcid, arribaré als meus intestins. I després, com un cotxe de competició, correré cap al còlon i allí seré expulsada amb un sorollós pet.

Jo dins de mi mateixa.

Potser esperava trobar ací al fons un tresor meravellós que revelara el secret de la nostra existència, però només hi ha vísceres i sucs.

Un gegantí bacteri ve cap a mi.

— Vols que et disolga?

Em ric. Negue amb el cap mentre done una llarga calada a la meua cigarreta. El bacteri s'encongeix de muscles entre les seues incomptables potes i se’n va...

Aguilar del Campoo
Juliol de 2003.