1.- Els meus escrits són meus, només meus. Jo els he parit, i només jo tinc dret a canviar un punt o una coma.
2.- Les opinions es demanen per no fer-ne cas. S'ha de destriar molt bé el gra de la palla, i només allò que realment em servisca serà adaptat als meus escrits, ja que només jo tinc poder per modelar-los.
Amb això, sentit comú o sort o comsevulga que es diga, amb això potser podrem fer alguna cosa...
dimarts, 30 de març del 2010
dimecres, 17 de març del 2010
Ja ha nascut
.bmp)
Sent que he d'escriure aquest post. Potser només per a mi mateixa, perquè, d'ací uns anys, quan el torne a llegir, puga somriure per la meua innocència.
Hui he acabat el manuscrit. El gruix. He estat treballant-hi des de juliol, així que es pot dir que aquesta novel·la ha segut un embaraç en tota regla. Consta d'una llarga primera part, d'una intensa segona part, i falta arrodonir la tercera, el final, la rúbrica, la idea realment brillant. Fa temps que la busque, i he deixat que les meues dues protagonistes em portaren pels seus propis camins seguint la lògica de la seua pròpia psicol·logia.
La novel·la demana a crits que esborre bona part del principi. És cert. Quan vaig començar, no sabia que seria capaç de parir una criatura que fa 390 pàgines i pesa 1050 KB. Així que, davant tant de material, escauen unes tisores ben boniques i precioses que treguen la palla i guarden simplement allò essencial sintetitzat en poques frases. La idea és molt bonica, queda molt poètic, però, ho sent, ara mateixa no és pertinent. Això ho guardem per al "Muntatge del director".
Fa exactament 16 anys que estic intentant contar aquesta història. La primera vegada tenia això, setze anyets. Pipiola. No trobava el tó. Fins que, en una boja orgia literària, vaig parir un centenar de fulls amb la història. Hui ho mire i done gràcies per no haver publicat allò. Tenia disset anys. Encara com he deixat que madurara...
Aquella novel·la, 99 pàgines, va desaparéixer, i em va servir com a inici per a la sèrie de contes de "La Vida Segons...". Ja veus... "La vida segons Woody Allen", es deia. Una ratllada. Una més...
Vaig intentar escriure-la una sisena vegada, mentre vivia a París. Només vaig arribar a contar el primer any. I és un tostón infumable. Mentida. He rescatat algunes coses de tot allò. Alguns capítols, alguns fragments. Però res a veure l'una amb l'altra.
Aquesta és, dic, la setena vegada que escric la mateixa novel·la. Setze anys després. Mitja vida.
No sé si serà la versió definitiva. Tampoc sé si s'entendrà la forma narrativa. La sinopsi no és gaire original; no tinc ni idea de si agradarà. No tinc ni idea.
Tinc encara alguns dies per acabar de fer eixos retocs, esborrar el que sobra (el que jo veig ara). Fins que estiga llesta perquè la gent la puga llegir. I aleshores m'allunyaré de l'univers de les Laures, les deixaré reposar copiades en mil llocs diferents perquè no es perda res. I es mantindran callades una temporada, mentre em concentre en la part pragmàtica de la meua vida (és a dir, trobar un treball, que ja toca...).
La primera prensada del raïm dóna un mosto preciós, dolç, fresc. Però si no el deixes reposar en una barrica no podrà fermentar i convertir-se en un vi jove, suau però amb cos. Ara la meua novel·la se'n va a la barrica de roure. A l'estiu ens tornarem a trobar. Ha estat un plaer treballar així d'intensament en l'obra. Jo m'ho he passat genial. Ja vorem si trobem bon vi o si ens ix un cacau punxat amb un pal...
Maria Torres / Pau Ribera
Hui he acabat el manuscrit. El gruix. He estat treballant-hi des de juliol, així que es pot dir que aquesta novel·la ha segut un embaraç en tota regla. Consta d'una llarga primera part, d'una intensa segona part, i falta arrodonir la tercera, el final, la rúbrica, la idea realment brillant. Fa temps que la busque, i he deixat que les meues dues protagonistes em portaren pels seus propis camins seguint la lògica de la seua pròpia psicol·logia.
La novel·la demana a crits que esborre bona part del principi. És cert. Quan vaig començar, no sabia que seria capaç de parir una criatura que fa 390 pàgines i pesa 1050 KB. Així que, davant tant de material, escauen unes tisores ben boniques i precioses que treguen la palla i guarden simplement allò essencial sintetitzat en poques frases. La idea és molt bonica, queda molt poètic, però, ho sent, ara mateixa no és pertinent. Això ho guardem per al "Muntatge del director".
Fa exactament 16 anys que estic intentant contar aquesta història. La primera vegada tenia això, setze anyets. Pipiola. No trobava el tó. Fins que, en una boja orgia literària, vaig parir un centenar de fulls amb la història. Hui ho mire i done gràcies per no haver publicat allò. Tenia disset anys. Encara com he deixat que madurara...
Aquella novel·la, 99 pàgines, va desaparéixer, i em va servir com a inici per a la sèrie de contes de "La Vida Segons...". Ja veus... "La vida segons Woody Allen", es deia. Una ratllada. Una més...
Vaig intentar escriure-la una sisena vegada, mentre vivia a París. Només vaig arribar a contar el primer any. I és un tostón infumable. Mentida. He rescatat algunes coses de tot allò. Alguns capítols, alguns fragments. Però res a veure l'una amb l'altra.
Aquesta és, dic, la setena vegada que escric la mateixa novel·la. Setze anys després. Mitja vida.
No sé si serà la versió definitiva. Tampoc sé si s'entendrà la forma narrativa. La sinopsi no és gaire original; no tinc ni idea de si agradarà. No tinc ni idea.
Tinc encara alguns dies per acabar de fer eixos retocs, esborrar el que sobra (el que jo veig ara). Fins que estiga llesta perquè la gent la puga llegir. I aleshores m'allunyaré de l'univers de les Laures, les deixaré reposar copiades en mil llocs diferents perquè no es perda res. I es mantindran callades una temporada, mentre em concentre en la part pragmàtica de la meua vida (és a dir, trobar un treball, que ja toca...).
La primera prensada del raïm dóna un mosto preciós, dolç, fresc. Però si no el deixes reposar en una barrica no podrà fermentar i convertir-se en un vi jove, suau però amb cos. Ara la meua novel·la se'n va a la barrica de roure. A l'estiu ens tornarem a trobar. Ha estat un plaer treballar així d'intensament en l'obra. Jo m'ho he passat genial. Ja vorem si trobem bon vi o si ens ix un cacau punxat amb un pal...
Maria Torres / Pau Ribera
dissabte, 23 de gener del 2010
JA HI TORNEM A SER, JA HI TORNEM A SER.
JA HI TORNEM A SER, JA HI TORNEM A SER.
Fa temps que l’ama del carxofar no diu res. Coses que passen. Estar a l’atur no significa ni implica per a res estar aturat. Són paraules moltes vegades molt incompatibles. I molts de vosaltres sabreu que un cap de setmana pot estressar prou més que un dia corrent de feina. Mai se sap. També depén de com et prengues la vida. En això sóc especialment tremendista i dramàtica. De tant en tant va bé (per a un curt per al teu germà...), però ni sóc Tom Cruise ni tinc el cos de Scarlett Johanson ni el talent interpretatiu d’Amparo Baró (xaparreta sí sóc, veus?).
Tot és per excusar-me, el típic “perdonen que no me levante”. I per anunciar la tornada (setmanal) a la publicació que sempre m’acull com si fora la meua pròpia casa. I ja que estem, doncs escalfem motors.
No tinc ganes de males llets. Vull dir, no vaig a parlar dels peperos blavensians ni de la gentola que et fa amarga l’existència (això també depén de com et prengues la vida). Ja eixiran sense fer falta. Rita em fa por, i ho dic públicament. I no tinc ganes de tenir malsons hui. Així que hui parlarem del concert de Manel al Palau de la Música de ja fa unes setmanes.
Ja tenia ganes de veure’ls de feia temps. De fet, segons la lògica, la felicitat es pot resumir en una tuba. La que toca en la famosa cançó de quan el Bernat... Eixa. Pom, pom, pom. És impossible sentir Manel i no somriure. Són optimistes, bells, senzills, simples. Em recorden Pau Alabajos, també. Però Pau té el seu punt agredolç. Els Manel queden bé fins i tot quan estan tallant amb la nòvia. És que estan deixant-te i dius: “què monos...” (o, segons el Dani, “què macus...!”. Dani és la versió mini del Manel gran. És un amic de Barcelona que se’n va vindre amb mi a dormir. Amic d’una amiga que també se’n va vindre amb mi a dormir.
Va ser molt bonic poder “cantar” amb els Manel. Et donen l’oportunitat, en una de les cançons, que puges a cantar amb una rima acabada en “i”, i la gent del públic hi puja de manera ordenada a fer els seus deu segons de fama amb una frase qualsevol. Jo hi vaig pujar, embotinada per l’amiga Laura. I hi ha testimonis...
En resum: Bones a tots, ja torne a ser ací. Viscau feliços, mengeu pastissos, i ja veurem què fem amb el colesterol...
Pau Ribera
Fa temps que l’ama del carxofar no diu res. Coses que passen. Estar a l’atur no significa ni implica per a res estar aturat. Són paraules moltes vegades molt incompatibles. I molts de vosaltres sabreu que un cap de setmana pot estressar prou més que un dia corrent de feina. Mai se sap. També depén de com et prengues la vida. En això sóc especialment tremendista i dramàtica. De tant en tant va bé (per a un curt per al teu germà...), però ni sóc Tom Cruise ni tinc el cos de Scarlett Johanson ni el talent interpretatiu d’Amparo Baró (xaparreta sí sóc, veus?).
Tot és per excusar-me, el típic “perdonen que no me levante”. I per anunciar la tornada (setmanal) a la publicació que sempre m’acull com si fora la meua pròpia casa. I ja que estem, doncs escalfem motors.
No tinc ganes de males llets. Vull dir, no vaig a parlar dels peperos blavensians ni de la gentola que et fa amarga l’existència (això també depén de com et prengues la vida). Ja eixiran sense fer falta. Rita em fa por, i ho dic públicament. I no tinc ganes de tenir malsons hui. Així que hui parlarem del concert de Manel al Palau de la Música de ja fa unes setmanes.
Ja tenia ganes de veure’ls de feia temps. De fet, segons la lògica, la felicitat es pot resumir en una tuba. La que toca en la famosa cançó de quan el Bernat... Eixa. Pom, pom, pom. És impossible sentir Manel i no somriure. Són optimistes, bells, senzills, simples. Em recorden Pau Alabajos, també. Però Pau té el seu punt agredolç. Els Manel queden bé fins i tot quan estan tallant amb la nòvia. És que estan deixant-te i dius: “què monos...” (o, segons el Dani, “què macus...!”. Dani és la versió mini del Manel gran. És un amic de Barcelona que se’n va vindre amb mi a dormir. Amic d’una amiga que també se’n va vindre amb mi a dormir.
Va ser molt bonic poder “cantar” amb els Manel. Et donen l’oportunitat, en una de les cançons, que puges a cantar amb una rima acabada en “i”, i la gent del públic hi puja de manera ordenada a fer els seus deu segons de fama amb una frase qualsevol. Jo hi vaig pujar, embotinada per l’amiga Laura. I hi ha testimonis...
En resum: Bones a tots, ja torne a ser ací. Viscau feliços, mengeu pastissos, i ja veurem què fem amb el colesterol...
Pau Ribera
Subscriure's a:
Missatges (Atom)