dissabte, 31 d’octubre del 2009
divendres, 9 d’octubre del 2009
All nigth long
"Totes eixes llargues nits"
(All nigth long)
Mai no vaig creure en la suavitat d’aquell tendre bes."Un bes; no bes: el bes...
No sabia si havia sigut delicat o brusc.
La passió per damunt de tot,
Sempre he cregut que era una cosa impossible que somniava
i els sentiments aflorant amb els moviments del cosdurant totes eixes llargues nits...
durant totes eixes llargues nits...
Mai no li he sentit dir-me un simple mot d’amor
Les paraules, princesa, les paraules no dites,
No sé si el seu destí és la seua ànima
les paraules prohibides que mai no direm
perquè ell només em diu sense parlar que hauria volgut tenir-me amb ell
Em somnie sempre, el meu cap sobre el teu ventre
durant totes eixes llargues nits...
durant totes eixes llargues nits...
Mentre dorm, em diu que està enamorat de mi
Recorda no dir res mentre dorms;
I quant que em necessita per sentir-se bé
la rialla cohibiria la resposta.
Però el millor dels meus somnis només és una fantasia:
Allò que es desitja no sempre s’aconsegueix
Si jo toque la seua mà, desapareix
i hem d’acceptar tots les normes
Des que tinc memòria, mai no he volgut cap amor,
Ja veus, jo volia una vida
el destí del qual podria ser el teu calor.
de boja solitària.
Ara tinc l’estimat que sempre m’havia esperat
I de sobte em regales
Durant totes eixes llargues nit
totes eixes llargues nits."
Diana Crall
Pau Ribera
dissabte, 26 de setembre del 2009
Carta a ***** *****
_
Distingida senyora:
Em dirigisc a vostè sense cap mena de pudor mercè a una impunitat del correu que m'ha enviat, i amb tota la humilitat d’aquella que se sap “aprenent” d’escriptora que intenta trobar el seu propi llenguatge i sense punt de comparació amb cap paraula de tota la seua obra, la qual he intentat llegir gairebé al complet. El simple fet que el responguera ja ha sigut per a mi un dels majors triomfs de la meua història, ja que vostè és un dels meus ídols vivents, i que algú a qui admires sincerament t’escriga és motiu de profunda emoció.
Imagine que mai no llegirà les lletres que ara li dedique. Supose que no aniran més enllà del seu/seua secretari/secretària o qui siga que es dedica a l’àrdua tasca de destriar d’entre la seua correspondència habitual allò que és realment important d’allò que és, com és el meu cas, qualque superflu i potser fins i tot arrogant. Supose que em sobrevé sovint, això de posar-me a escriure sense saber exactament quin és l’objecte que m’impulsa a fer-ho. En aquest cas, és clar, li devia una resposta. Però, al mateix temps, en lloc de confinar-me amb quatre línies d’agraïment per llegir el llibre que cortesament li vaig entregar a Barcelona, començe aquesta carta que no sé ben bé on anirà a parar (possiblement, a la paperera del meu ordinador...).
Mentre esperava que l’ordinador s’engegara (ja sap que els animalons de tant en tant et fan la guitza), pensava en què pensaria vostè de mi si ara em veiera per un forat: samarreta del revés, incòmodament recolzada cap arrere en la cadira que, en el seu dia, es presentava com a inseparable de mi i que encara ho és, i sobre la taula de treball, que se suposa hauria d’estar en un ordenat desordre, tot tipus de coses: des d’un tap d’una ampolla d’aigua fins una miniatura de San Martín de Frómista passant per una pipa, regal de la meua ex parella, un tiquet gastat de tren, un ganxo amb una ventosa que venia en companyia de no sé quin aparell comprat en el Teletienda, el seu darrer llibre que no he acabat de llegir... D’això volia parlar-li també. Llegia el primer capítol a un cafè moments després que vostè me’l signara i em vaig sentir com una completa imbècil. Vostè hi diu (i cite textualment) que té un “racó de l’estudi on s’acumulen llibres no sol·licitats que sovint m’envien autors desconeguts esperant unes lletres l’elogi i manuscrits de gent jove que, en ocasions semblants a les del dia del llibre, s’acosten amb timidesa i molta educació tot pregant el favor de la lectura, demanant unes paraules d’encoratjament o una presentació...” tatatà, tatatà. Seguidament, es rectifica dient que sempre intenta buscar el temps per llegir i escriure tothom que li deixa el seu manuscrit. Però, el mal ja estava fet, i jo ja em sentia com una més d’eixes que li deixen el seu nou llibre que jo mateix signava a la mateixa llibreria que vostè, evidentment amb molt menys èxit. Tanmateix, aquell dia per a mi va ser gloriós. Conèixer-la a vostè, a la Maitena, al Mariscal, el Suso Del Toro, la Rosa Regàs, tornar a coincidir amb la Isabel–Clara, i tants altres que ara no recorde. Va ser un dia de frenètica activitat, el meu primer Sant Jordi a Barcelona com a autora.
De tota manera, res no va poder ennuvolar el sentiment d’imbelicilitat que m’emplenà des que vaig llegir el fragment, ni tan sols una goffre de xocolata a què em van convidar (o vaig ser jo qui convidava?), sentint una colla de músics de carrer que feien comèdia.
Setmanes després, el seu correu em va arribar. Evidentment, li vaig dir a tot el món que ***** ***** havia tingut la molèstia de dirigir-me unes paraules, i que això no es podia pagar amb diners. Tanmateix, tinc un regust una mica estrany al respecte provocat pel paràgraf que anteriorment li recordava del seu llibre.
No és la primera vegada que li escric, sap? De fet, un dels meus primers contes narrava una trobada imaginària entre vostè i jo a l’estació del Nord de València. El recorde amb tendresa, aquell relat. No li ho dic perquè s’interesse per ell: és de totes totes infame, i s’hauria de tocar molt abans que veja la llum, si és que algun dia la veu. Així que, ja veu, fa anys que m’interesse per vostè. Ara se’m presenta l’oportunitat d’escriure-li realment, a vostè o al/la seu/seua secretari/secretària.
L’escriptor novell és insegur per necessitat. Està fent les seues primeres passes, sovint imitant els Grans (cadascú els seus propis Grans), i de vegades atrevint-se amb registres més curiosos, experimentant amb la llengua i les seues possibilitats plàstiques, temàtiques, veus... Se senten com en una autòpsia literària constant, i no pot evitar també disseccionar les seues pròpies lletres, posant-se en dubte a cada instant, cada segon. Per això demana lectors. Jo els demane obertament. I hi ha d’escassos, realment. Sues molt abans que algú que tinga relació amb una editorial s’interesse per allò que estàs fent i et faça el favor de la teua vida. Potser et dirà el que esperes...
Sí, tranquil·la. Està molt bé, per començar. Tens alguns textos bons, altres més fluixos. Però promet, promet.
És la resposta estàndard de qui no s’atreveix a dir-te directament:
Xiqueta, ves a collir que guanyaràs més diners que amb la prosa. Si vols ser artista, busca’t un altre camp. Prova amb la foto, la pintura, el macramè... Però fes-li un favor a la humanitat i deixa d’escriure...
També pot ser que siga sincera eixa resposta i que realment t’estiga dient:
Dona, no ho fas malament, però ara mateix ho tens molt cru...
És curiós que amb totes dues respostes se sent eixe “no apte”. Tanmateix, no és això el què els escriptors novells volem (i parle en nom d’uns quants; els altres... els altres també s’ho haurien de fer mirar...) és una crítica real.
Mira, comença molt bé, però et fas un embolic i el lector no et pot seguir bé. La part central, bé, li falta un poc d’acció, però és simple opinió. Aquell a qui li agraden les descripcions d’ambients entrarà molt bé al joc, però si no fas que passe alguna cosa, tens la sensació de llegir per llegir, i que has emprat la descripció com a darrer recurs perquè havies d’emplenar pàgines. Ara bé, el final és genial. Si el que volies era crear l’expectació i la sorpresa, perfecte, ho has brodat. Em sembla molt original i al mateix temps simple i senzill. Respecte els registres, potser hauries de treballar el tema dels diàlegs, perquè no li dones realment veu al personatge. Al criat que li poses l’afegitó...
Demanem això, senyora. No és tan difícil. És el que vostè ha sentit en llegir el meu llibre. I ningú millor que vostè, lectora privilegiada, perquè em diga les veritats que vostè ha trobat. Sap per què? Ja no només pels consells literaris. Ho volem perquè significa que ens han fet cas, que han llegit les nostres pàgines i li han trobat un sentit, a millorar, evidentment, sempre, però ja hi ha un sentit, i un sentiment de saber-se llegit i escoltat.
No ens enganyem amb falses històries metafísiques i vitals: escrivim amb la finalitat de ser llegits, de trobar els teus llibres a una llibreria qualsevol de qualsevol ciutat. Escrivim perquè tenim alguna cosa a dir i pensem que sabem dir-la, o podem aprendre a dir-la millor, explicar-se millor, al cap i a la fi, disseccionar-se totalment, posant els budells damunt del pc si cal perquè allò tinga més flaire a aquell qui escriu.
Escrivim per ser llegits. I després passen els anys, i trobes que tot allò que fas és fastigós, i t’atreveixes amb altres gèneres, sempre experimentant, sempre experimentant. Si tantes voltes li faig a les lletres és perquè elles em criden també a mi. Els meus personatges se’m rebel·len, i em condueixen en la història cap a indrets que jo no havia ni imaginat al plàning inicial. Ens ho passem bé escrivint. I els anys continuen passant. I tu, que adès eres la jove promesa, una “pseudo coneguda” al món de les lletres, la que anava a menjar-se el món en dos dies per haver guanyat tres trofeus de lliga infantil o de tercera regional... Eixa persona, et despertes un bon dia, i ja no hi és. Ha passat tant de temps que li ha canviat fins i tot la cara. Ara, quan camina entre actes literaris, ningú no la saluda simplement perquè no la reconéixen, perquè no saben qui és, o de vegades per tonteria suprema de rancúnia i altres hòsties.
Hui, tants anys després d’aquell Sant Jordi tan increïble (déu meu, era a la Catalònia amb tots vosaltres!), seguisc tenint un cabàs de manuscrits inèdits que busquen a la desesperada un lector. I emprenye els amics i coneguts intentant trobar en el seu consol les paraules que m’ajuden a seguir escrivint. Perquè no ho faig tan malament, o perquè m’agrada seguir experimentant.
Però si ningú no ens llegira, estimada senyora, ni vostè hauria arribat on és ara, ni jo voldria seguir les seues passes. Si no hi hagueren lectors, directament no existiríem.
Per això dic que, amb la distància i el temps, i mercè a una impunitat que el seu correu m’ha donat, i amb tota la humilitat d’aquella que se sap “aprenent” d’escriptora que intenta trobar el seu propi llenguatge i sense punt de comparació amb cap paraula de tota la seua obra, la qual he intentat llegir gairebé al complet, tinc un manuscrit de vora 200 fulls. Em faria el plaer de fer un cop d’ull al meu manuscrit per tal de seguir amb les correccions i retocs que li queden abans decidir portar-lo a cap editorial? No vull que m’apadrine ni que siga des d’ara el meu àngel de la guarda, però una crítica professional vinguda de vostè em faria molt de bé.
Distingidament,
Una escriptora novell
P.S.: eps... Si li va bé, li ho envie en PDF i s’ho imprimeix vostè, val? Sóc escriptora novell en l’atur i no tinc pasta per a còpies...
Distingida senyora:
Em dirigisc a vostè sense cap mena de pudor mercè a una impunitat del correu que m'ha enviat, i amb tota la humilitat d’aquella que se sap “aprenent” d’escriptora que intenta trobar el seu propi llenguatge i sense punt de comparació amb cap paraula de tota la seua obra, la qual he intentat llegir gairebé al complet. El simple fet que el responguera ja ha sigut per a mi un dels majors triomfs de la meua història, ja que vostè és un dels meus ídols vivents, i que algú a qui admires sincerament t’escriga és motiu de profunda emoció.
Imagine que mai no llegirà les lletres que ara li dedique. Supose que no aniran més enllà del seu/seua secretari/secretària o qui siga que es dedica a l’àrdua tasca de destriar d’entre la seua correspondència habitual allò que és realment important d’allò que és, com és el meu cas, qualque superflu i potser fins i tot arrogant. Supose que em sobrevé sovint, això de posar-me a escriure sense saber exactament quin és l’objecte que m’impulsa a fer-ho. En aquest cas, és clar, li devia una resposta. Però, al mateix temps, en lloc de confinar-me amb quatre línies d’agraïment per llegir el llibre que cortesament li vaig entregar a Barcelona, començe aquesta carta que no sé ben bé on anirà a parar (possiblement, a la paperera del meu ordinador...).
Mentre esperava que l’ordinador s’engegara (ja sap que els animalons de tant en tant et fan la guitza), pensava en què pensaria vostè de mi si ara em veiera per un forat: samarreta del revés, incòmodament recolzada cap arrere en la cadira que, en el seu dia, es presentava com a inseparable de mi i que encara ho és, i sobre la taula de treball, que se suposa hauria d’estar en un ordenat desordre, tot tipus de coses: des d’un tap d’una ampolla d’aigua fins una miniatura de San Martín de Frómista passant per una pipa, regal de la meua ex parella, un tiquet gastat de tren, un ganxo amb una ventosa que venia en companyia de no sé quin aparell comprat en el Teletienda, el seu darrer llibre que no he acabat de llegir... D’això volia parlar-li també. Llegia el primer capítol a un cafè moments després que vostè me’l signara i em vaig sentir com una completa imbècil. Vostè hi diu (i cite textualment) que té un “racó de l’estudi on s’acumulen llibres no sol·licitats que sovint m’envien autors desconeguts esperant unes lletres l’elogi i manuscrits de gent jove que, en ocasions semblants a les del dia del llibre, s’acosten amb timidesa i molta educació tot pregant el favor de la lectura, demanant unes paraules d’encoratjament o una presentació...” tatatà, tatatà. Seguidament, es rectifica dient que sempre intenta buscar el temps per llegir i escriure tothom que li deixa el seu manuscrit. Però, el mal ja estava fet, i jo ja em sentia com una més d’eixes que li deixen el seu nou llibre que jo mateix signava a la mateixa llibreria que vostè, evidentment amb molt menys èxit. Tanmateix, aquell dia per a mi va ser gloriós. Conèixer-la a vostè, a la Maitena, al Mariscal, el Suso Del Toro, la Rosa Regàs, tornar a coincidir amb la Isabel–Clara, i tants altres que ara no recorde. Va ser un dia de frenètica activitat, el meu primer Sant Jordi a Barcelona com a autora.
De tota manera, res no va poder ennuvolar el sentiment d’imbelicilitat que m’emplenà des que vaig llegir el fragment, ni tan sols una goffre de xocolata a què em van convidar (o vaig ser jo qui convidava?), sentint una colla de músics de carrer que feien comèdia.
Setmanes després, el seu correu em va arribar. Evidentment, li vaig dir a tot el món que ***** ***** havia tingut la molèstia de dirigir-me unes paraules, i que això no es podia pagar amb diners. Tanmateix, tinc un regust una mica estrany al respecte provocat pel paràgraf que anteriorment li recordava del seu llibre.
No és la primera vegada que li escric, sap? De fet, un dels meus primers contes narrava una trobada imaginària entre vostè i jo a l’estació del Nord de València. El recorde amb tendresa, aquell relat. No li ho dic perquè s’interesse per ell: és de totes totes infame, i s’hauria de tocar molt abans que veja la llum, si és que algun dia la veu. Així que, ja veu, fa anys que m’interesse per vostè. Ara se’m presenta l’oportunitat d’escriure-li realment, a vostè o al/la seu/seua secretari/secretària.
L’escriptor novell és insegur per necessitat. Està fent les seues primeres passes, sovint imitant els Grans (cadascú els seus propis Grans), i de vegades atrevint-se amb registres més curiosos, experimentant amb la llengua i les seues possibilitats plàstiques, temàtiques, veus... Se senten com en una autòpsia literària constant, i no pot evitar també disseccionar les seues pròpies lletres, posant-se en dubte a cada instant, cada segon. Per això demana lectors. Jo els demane obertament. I hi ha d’escassos, realment. Sues molt abans que algú que tinga relació amb una editorial s’interesse per allò que estàs fent i et faça el favor de la teua vida. Potser et dirà el que esperes...
Sí, tranquil·la. Està molt bé, per començar. Tens alguns textos bons, altres més fluixos. Però promet, promet.
És la resposta estàndard de qui no s’atreveix a dir-te directament:
Xiqueta, ves a collir que guanyaràs més diners que amb la prosa. Si vols ser artista, busca’t un altre camp. Prova amb la foto, la pintura, el macramè... Però fes-li un favor a la humanitat i deixa d’escriure...
També pot ser que siga sincera eixa resposta i que realment t’estiga dient:
Dona, no ho fas malament, però ara mateix ho tens molt cru...
És curiós que amb totes dues respostes se sent eixe “no apte”. Tanmateix, no és això el què els escriptors novells volem (i parle en nom d’uns quants; els altres... els altres també s’ho haurien de fer mirar...) és una crítica real.
Mira, comença molt bé, però et fas un embolic i el lector no et pot seguir bé. La part central, bé, li falta un poc d’acció, però és simple opinió. Aquell a qui li agraden les descripcions d’ambients entrarà molt bé al joc, però si no fas que passe alguna cosa, tens la sensació de llegir per llegir, i que has emprat la descripció com a darrer recurs perquè havies d’emplenar pàgines. Ara bé, el final és genial. Si el que volies era crear l’expectació i la sorpresa, perfecte, ho has brodat. Em sembla molt original i al mateix temps simple i senzill. Respecte els registres, potser hauries de treballar el tema dels diàlegs, perquè no li dones realment veu al personatge. Al criat que li poses l’afegitó...
Demanem això, senyora. No és tan difícil. És el que vostè ha sentit en llegir el meu llibre. I ningú millor que vostè, lectora privilegiada, perquè em diga les veritats que vostè ha trobat. Sap per què? Ja no només pels consells literaris. Ho volem perquè significa que ens han fet cas, que han llegit les nostres pàgines i li han trobat un sentit, a millorar, evidentment, sempre, però ja hi ha un sentit, i un sentiment de saber-se llegit i escoltat.
No ens enganyem amb falses històries metafísiques i vitals: escrivim amb la finalitat de ser llegits, de trobar els teus llibres a una llibreria qualsevol de qualsevol ciutat. Escrivim perquè tenim alguna cosa a dir i pensem que sabem dir-la, o podem aprendre a dir-la millor, explicar-se millor, al cap i a la fi, disseccionar-se totalment, posant els budells damunt del pc si cal perquè allò tinga més flaire a aquell qui escriu.
Escrivim per ser llegits. I després passen els anys, i trobes que tot allò que fas és fastigós, i t’atreveixes amb altres gèneres, sempre experimentant, sempre experimentant. Si tantes voltes li faig a les lletres és perquè elles em criden també a mi. Els meus personatges se’m rebel·len, i em condueixen en la història cap a indrets que jo no havia ni imaginat al plàning inicial. Ens ho passem bé escrivint. I els anys continuen passant. I tu, que adès eres la jove promesa, una “pseudo coneguda” al món de les lletres, la que anava a menjar-se el món en dos dies per haver guanyat tres trofeus de lliga infantil o de tercera regional... Eixa persona, et despertes un bon dia, i ja no hi és. Ha passat tant de temps que li ha canviat fins i tot la cara. Ara, quan camina entre actes literaris, ningú no la saluda simplement perquè no la reconéixen, perquè no saben qui és, o de vegades per tonteria suprema de rancúnia i altres hòsties.
Hui, tants anys després d’aquell Sant Jordi tan increïble (déu meu, era a la Catalònia amb tots vosaltres!), seguisc tenint un cabàs de manuscrits inèdits que busquen a la desesperada un lector. I emprenye els amics i coneguts intentant trobar en el seu consol les paraules que m’ajuden a seguir escrivint. Perquè no ho faig tan malament, o perquè m’agrada seguir experimentant.
Però si ningú no ens llegira, estimada senyora, ni vostè hauria arribat on és ara, ni jo voldria seguir les seues passes. Si no hi hagueren lectors, directament no existiríem.
Per això dic que, amb la distància i el temps, i mercè a una impunitat que el seu correu m’ha donat, i amb tota la humilitat d’aquella que se sap “aprenent” d’escriptora que intenta trobar el seu propi llenguatge i sense punt de comparació amb cap paraula de tota la seua obra, la qual he intentat llegir gairebé al complet, tinc un manuscrit de vora 200 fulls. Em faria el plaer de fer un cop d’ull al meu manuscrit per tal de seguir amb les correccions i retocs que li queden abans decidir portar-lo a cap editorial? No vull que m’apadrine ni que siga des d’ara el meu àngel de la guarda, però una crítica professional vinguda de vostè em faria molt de bé.
Distingidament,
Una escriptora novell
P.S.: eps... Si li va bé, li ho envie en PDF i s’ho imprimeix vostè, val? Sóc escriptora novell en l’atur i no tinc pasta per a còpies...
diumenge, 20 de setembre del 2009
diumenge, 13 de setembre del 2009
RENTRÉE A LA CIUTAT
Rentrée a la Ciutat
He baixat tota l’Avinguda Burjassot, des del parc de Benicalap fins al riu. M’encanta veure com encara es conserven les cases de dues plantes, amb colors mariners i flaire més de poble que de ciutat, igual que a Benimaclet, igual que a la Malvarrosa, igual que tants d’altres.
La gent caminava apresa per l’avinguda en direcció contrària. Tots hi anaven per la mateixa raó: algú s’havia caigut d’un balcó, no, un jove s’havia caigut d’un cinquè, no, no s’havia caigut sinó que s’havia suicidat, però què dius, no, que l’han tirat, com que l’han tirat, clar, tots els dies en tiren a un o dos, ah, i per això ara estan buscant l’altre, clar, i són els de sempre, però ha pegat a fugir, els de sempre, sí, els de sempre, i ara busquen l’altre, el que ha pegat a fugir, clar, busquen l’altre…
Més avant, en una cantonada, tres “morenets” anaven perfectament vestits de muixeranga, roig i blanc. Segons deien, havíen arribat d’una actuació i els agradava tant aquell vestit que no pensaven treure-se’l fins anar a dormir. Després, tres morenets més, a una cantonada, em fitaven de cap a peus i un d’ells em mirava amb un toc d’agressivitat que jo no podia entendre.
Ja més avall, quan giren les línies del tramvia pel carrer Mondúver, els veïns començaven a eixir de casa per fer-la petar a boqueta nit, ja a la fresqueta. Alguns seuen als bancs que l’ajuntament ha disposat en eixes zones peatonals; altres, però, es treuen el seu panerot, o la cadira que tenen al rebedor preparada. Al costat, des del balcó del primer pis, la tieta demana a la neboda per què havia fet tal i tal cosa, que no en tenia cap, d’obligació, i la neboda intentava fer-li entendre que només era per ser elegant, perquè de fet tampoc li venia de gust.
De tornada a l’Avinguda, una mica després, ja entres en la València de tots els dies, amb les bucaderies, els Cash Converters, les botigues de tot a un euro, bars, forns… I al final, evidenment, el riu, el Pla de la Saidia, amb l’Escola d’Idiomes a mà esquerra, i l’estació d’autobusos cap a la dreta. El trànsit és irregular: hi ha túnels sovint, i els cotxes al final no saben cap on tirar. Quan el semàfor de peatons es posa en verd, tremoles perquè els cotxes hi facen cas (i ho dic jo, conductora de ciutat habitual) i corres a la rampa per baixar al riu.
Baix del Pont de les Arts, es reuneix una bona quadrilla de veïns dels voltants que tenen gossos. Van allà, s’hi troben, i deixen que els animalons córreguen a voluntat i es tiren per la gespa entre abraços i arraps que mai no arriben a ser greus. Hi ha seients a propòsit per mirar com gaudeixen els gossos de la seua hora diària de felicitat suprema. Després, educadament, bosseta a la mà, recullen excrements, pilotes o un tros de colom que ha caigut, pensant alguns en la nova campanya de colors però canviant la cara del gos per la de GozRita.
Tothom torna a casa per sopar, que ja toca. Al cap i a la fi, només és un dia més a la ciutat després de les vacances…
Pau Ribera
_
divendres, 28 d’agost del 2009
L’ALTRA PLAÇA DE SANTA CATERINA
L’altra plaça de Santa Caterina
(Plaça Lope de Vega per als entesos).
Un dimecres d’agost de 2009, vora les huit i mitja.
M’he deixat el mòbil en el cotxe. Estic segura que els tres “morenos” estaran fins als ous de sentir-lo, si és que encara no m’han pegat el “palo”, que al cotxe hi havia diversos premis...
Per malentesos, hui havia de quedar amb una amiga. Ens hem marejat, no ens hem posat d’acord, i he acabat palplantada mitja horeta a la Plaça de la Verge, cantonada amb la plaça Santa Caterina. Després del temps de cortesia (vint minuts), he pensat, “hòstia, el mòbil! Què bé vivíem abans...”.
Ha segut curiós caminar pel lloc. Els turistes, els coloms, les fotos, els “entesos”, la plaga preadolescent hiperhormonada, estrangers que caminaven distrets, una dona fent fotos als ventalls...
Un cop a l’altra banda de la Plaça Santa Caterina, m’he dit: “Epps, que potser no t’estava esperant a aquesta part i hem confós fins i tot la plaça on havíem quedat?”
Un grup de turistes miraven amb atenció la façana barroca afegida i les manises que hi ha a l’esquerra.
Ja fa molt que no freqüentava aquesta plaça. Quan anava a la facultat i em perdia per aquesta zona, per la moreria i la juderia, aquest bar era parada i fonda, obligada cerveseta abans de continuar.
I, com no, seguir observant la gent. És el meu Samu de hui. Mirar la gent i sorprendre’m que tot estiga encara en el lloc...
P.S.: Rondó final: he vist la meua amiga passar com un llamp per la plaça a buscar-me on se suposa que havíem quedat...
_
(Plaça Lope de Vega per als entesos).
Un dimecres d’agost de 2009, vora les huit i mitja.
M’he deixat el mòbil en el cotxe. Estic segura que els tres “morenos” estaran fins als ous de sentir-lo, si és que encara no m’han pegat el “palo”, que al cotxe hi havia diversos premis...
Per malentesos, hui havia de quedar amb una amiga. Ens hem marejat, no ens hem posat d’acord, i he acabat palplantada mitja horeta a la Plaça de la Verge, cantonada amb la plaça Santa Caterina. Després del temps de cortesia (vint minuts), he pensat, “hòstia, el mòbil! Què bé vivíem abans...”.
Ha segut curiós caminar pel lloc. Els turistes, els coloms, les fotos, els “entesos”, la plaga preadolescent hiperhormonada, estrangers que caminaven distrets, una dona fent fotos als ventalls...
Un cop a l’altra banda de la Plaça Santa Caterina, m’he dit: “Epps, que potser no t’estava esperant a aquesta part i hem confós fins i tot la plaça on havíem quedat?”
Un grup de turistes miraven amb atenció la façana barroca afegida i les manises que hi ha a l’esquerra.
Ja fa molt que no freqüentava aquesta plaça. Quan anava a la facultat i em perdia per aquesta zona, per la moreria i la juderia, aquest bar era parada i fonda, obligada cerveseta abans de continuar.
I, com no, seguir observant la gent. És el meu Samu de hui. Mirar la gent i sorprendre’m que tot estiga encara en el lloc...
P.S.: Rondó final: he vist la meua amiga passar com un llamp per la plaça a buscar-me on se suposa que havíem quedat...
_
dimecres, 26 d’agost del 2009
Després del parèntesi estival...
Quien no haya vivido lo que yo,
que no me dé consejos.
ningú de nosaltres, petits éssers d'aquest planeta anomenat casualment Terra, pot ser tan soberbi per creure's mestre.
que no me dé consejos.
ningú de nosaltres, petits éssers d'aquest planeta anomenat casualment Terra, pot ser tan soberbi per creure's mestre.
http://picasaweb.google.com/mariatorrespalau
FOTOS DE LA BODA DE DAI. GENT DEL MÓN, NO TAFANEGEU QUE MAI SE SAP!!
http://picasaweb.google.com/mariatorrespalau
_
http://picasaweb.google.com/mariatorrespalau
_
dilluns, 20 de juliol del 2009
Teoria i Pràctica de l’Enamorament (1)
TEORIA I PRÀCTICA DE L'ENAMORAMENT (I)
A la Doctora Escrig.
Bon dia. Vostè no em coneix de res, però jo feia temps que seguia la seua trajectòria, i després del que m’ha passat, he recordat el paràgraf amb el que comence i m’he dit “Mira, Tereseta, la doctora que t’entendrà”. I per això li escric ara aquesta carta. Li demane que em perdone les faltes d’ortografia, perquè jo vaig estudiar abans, quan Franco, i damunt amb la Falange, que, vulgues que no, si no passaves per ser de las Juventudes Femeninas, ara mateix hauria sabut jo alguna cosa de lletra i de números. Que després havies de fer tus labores? Toca, ves, que una en aquesta vida ha de saber fer de tot. I el valencià no s’ensenyava en les escoles, i encara que he llegit llibres i he fet un curs de les ames de casa, doncs segur que tinc faltes, sobretot de gramàtica, que a mi la gramàtica no m’ha agradat mai, sap? És el que més em costava a l’escola, i en el curs encara més, ja em dirà. I toca’t el nas, perquè em pareix molt malament que no sapiguem escriure la llengua que parlem tots els dies. Però bé, jo no li vull contar els problemes que tenia a l’escola. Jo li vull contar el meu cas, a veure si em pot vostè ajudar.
Estic tancada en una institució psiquiàtrica, i, què vol que li diga? Ací hi ha molt de boig, i jo no estic boja, això que quede clar des del principi. Jo només em vaig trobar amb unes circumstàncies (ho he escrit bé?) unes circumstàncies i uns pensaments que em van portar a fer una cosa que ja li diré més endavant, perquè si li la dic ara igual es pensa vostè també que estic boja i ja no llegeix la meua carta, i jo boja no estic, ja li ho he dit? Perquè si vera el panorama que tinc ací dins... Però què vaig jo a contar-li, si segur que vostè s’ha trobat amb casos molt pitjors!
Vaig a ajustar-me als fets i a la seua teoria i pràctica de l’enamorament.
Primer: L’has de voler.
Primer, clar, perquè ha d’haver un primer i un segon, que si no açò és un desgavell, i prou cacau porte jo ja dins del cap per seguir amb divagacions (s’escriu així en valencià, senyora?), això, amb divagacions que no duguen a cap lloc, perquè jo quan em pose, em pose, i me’n vaig per les rames en un moment, que quan ens posem la meua germana i jo a fer el barret, el de sempre, que comences parlant que si has anat a comprar el pa i acabes, què sé jo?, parlant de la veïna que tinc enfront, que, per cert, dóna molt de joc, perquè, sap vostè?, és cubana, i va denunciar al marit, el so Julianet, que es va casar amb ell per correspondència, que ja veus tu com van les coses avui dia, això, que la cubana el va denunciar per maltractaments i ara, ara va i es tornen a ajuntar. Tu ho entens? Jo tampoc. Imagina’t. I la rubia... Ui, la rubia! La rubia es va estar amb ell quan la cubana l’havia denunciat, i després va acabar d’ell fins a la ... A la d’això, ja sap. El parrús, vaja. Que una nit el so Julianet se’n va anar a ballar i quan va tornar, a les quatre del matí, la rubia va agarrar una cassola i un cullerot i anava perseguint-lo per la casa amb la cançoneta
, que no veges tu quina es va organitzar en el carrer, perquè el so Julianet no va dormir, però els altres veïns del carrer tampoc.
Això, veu com me’n vaig de seguida del tema? Primer. Que l’has de voler. Ui, si jo el volia! Massa, el volia jo, al meu Eduardo. Per això, sap? Per això em passen a mi aquestes coses, perquè a mi no em costa gens de voler a les persones, que una té un cor així de gran, que no és per res, vull dir, que no és per tirar-me flors, però és que és la veritat, pregunte-ho a qui vulga, si no, i veurà el que li diuen. Si jo vull fins i tot als gossos perduts plens de puces que hi ha pel carrer, que si fóra per mi els tindria a tots dins de casa, però és que a ell no li agradaven els gossos. Això, ell. Que a ell... Ai, a ell, si el volia! Mire si el volia que hem acabat com hem acabat... Perquè jo no estic boja, senyora, li ho jure per déu, pregunte-ho a qui vulga si no. Jo boja no estic. Jo és que el volia molt. Massa i tot, mire si li dic. Massa. I ara segur que em pregunta: “Però Tereseta, tu saps què vol dir voler a una persona? Vull dir, la diferència entre voler i estimar.”. La diferència la tinc jo molt clara, que voler-la és voler, que implica (implica està bé?) que implica possessió, és a dir, tindre’l agarrat, que el vols per a tu i prou, per a ningú més. Això jo ho entenc i ho tinc clar. I jo el volia per a mi, volia tindre-lo al meu costat dia i nit. Sí, ja sé que ara vostè pensarà que m’estic avançant al segon punt, però jo entenc la diferència en el meu cap. Explicar-la és més difícil, vostè ja m’entén. A veure com li ho mostre... Jo el volia com els xiquets volen un xupa-xup, exacte, amb eixa dèria que et fa oblidar el món i que només tens ulls per a eixa cosa. No un patinet, o unes sabates noves. No. Un xupa-xup. Doncs així volia jo al meu Eduardo, com un xupa-xup. I no es crega que l’exemple que li he posat és lleig, que després servirà per explicar moltes coses, ja veurà...
“Teoria i pràctica de l’enamorament.
Primer: L’has de voler.
Segon: Has d’estar enamorat.
Tercer: T’ha de convenir.
Si no es donen aquestes condicions, serà un fracàs absolut.”
Primer: L’has de voler.
Segon: Has d’estar enamorat.
Tercer: T’ha de convenir.
Si no es donen aquestes condicions, serà un fracàs absolut.”
Hermínia Escrig, psicòloga.
A la Doctora Escrig.
Bon dia. Vostè no em coneix de res, però jo feia temps que seguia la seua trajectòria, i després del que m’ha passat, he recordat el paràgraf amb el que comence i m’he dit “Mira, Tereseta, la doctora que t’entendrà”. I per això li escric ara aquesta carta. Li demane que em perdone les faltes d’ortografia, perquè jo vaig estudiar abans, quan Franco, i damunt amb la Falange, que, vulgues que no, si no passaves per ser de las Juventudes Femeninas, ara mateix hauria sabut jo alguna cosa de lletra i de números. Que després havies de fer tus labores? Toca, ves, que una en aquesta vida ha de saber fer de tot. I el valencià no s’ensenyava en les escoles, i encara que he llegit llibres i he fet un curs de les ames de casa, doncs segur que tinc faltes, sobretot de gramàtica, que a mi la gramàtica no m’ha agradat mai, sap? És el que més em costava a l’escola, i en el curs encara més, ja em dirà. I toca’t el nas, perquè em pareix molt malament que no sapiguem escriure la llengua que parlem tots els dies. Però bé, jo no li vull contar els problemes que tenia a l’escola. Jo li vull contar el meu cas, a veure si em pot vostè ajudar.
Vaig a ajustar-me als fets i a la seua teoria i pràctica de l’enamorament.
Primer: L’has de voler.
Primer, clar, perquè ha d’haver un primer i un segon, que si no açò és un desgavell, i prou cacau porte jo ja dins del cap per seguir amb divagacions (s’escriu així en valencià, senyora?), això, amb divagacions que no duguen a cap lloc, perquè jo quan em pose, em pose, i me’n vaig per les rames en un moment, que quan ens posem la meua germana i jo a fer el barret, el de sempre, que comences parlant que si has anat a comprar el pa i acabes, què sé jo?, parlant de la veïna que tinc enfront, que, per cert, dóna molt de joc, perquè, sap vostè?, és cubana, i va denunciar al marit, el so Julianet, que es va casar amb ell per correspondència, que ja veus tu com van les coses avui dia, això, que la cubana el va denunciar per maltractaments i ara, ara va i es tornen a ajuntar. Tu ho entens? Jo tampoc. Imagina’t. I la rubia... Ui, la rubia! La rubia es va estar amb ell quan la cubana l’havia denunciat, i després va acabar d’ell fins a la ... A la d’això, ja sap. El parrús, vaja. Que una nit el so Julianet se’n va anar a ballar i quan va tornar, a les quatre del matí, la rubia va agarrar una cassola i un cullerot i anava perseguint-lo per la casa amb la cançoneta
“No tens que dormir
en tota la nit”
en tota la nit”
, que no veges tu quina es va organitzar en el carrer, perquè el so Julianet no va dormir, però els altres veïns del carrer tampoc.
Això, veu com me’n vaig de seguida del tema? Primer. Que l’has de voler. Ui, si jo el volia! Massa, el volia jo, al meu Eduardo. Per això, sap? Per això em passen a mi aquestes coses, perquè a mi no em costa gens de voler a les persones, que una té un cor així de gran, que no és per res, vull dir, que no és per tirar-me flors, però és que és la veritat, pregunte-ho a qui vulga, si no, i veurà el que li diuen. Si jo vull fins i tot als gossos perduts plens de puces que hi ha pel carrer, que si fóra per mi els tindria a tots dins de casa, però és que a ell no li agradaven els gossos. Això, ell. Que a ell... Ai, a ell, si el volia! Mire si el volia que hem acabat com hem acabat... Perquè jo no estic boja, senyora, li ho jure per déu, pregunte-ho a qui vulga si no. Jo boja no estic. Jo és que el volia molt. Massa i tot, mire si li dic. Massa. I ara segur que em pregunta: “Però Tereseta, tu saps què vol dir voler a una persona? Vull dir, la diferència entre voler i estimar.”. La diferència la tinc jo molt clara, que voler-la és voler, que implica (implica està bé?) que implica possessió, és a dir, tindre’l agarrat, que el vols per a tu i prou, per a ningú més. Això jo ho entenc i ho tinc clar. I jo el volia per a mi, volia tindre-lo al meu costat dia i nit. Sí, ja sé que ara vostè pensarà que m’estic avançant al segon punt, però jo entenc la diferència en el meu cap. Explicar-la és més difícil, vostè ja m’entén. A veure com li ho mostre... Jo el volia com els xiquets volen un xupa-xup, exacte, amb eixa dèria que et fa oblidar el món i que només tens ulls per a eixa cosa. No un patinet, o unes sabates noves. No. Un xupa-xup. Doncs així volia jo al meu Eduardo, com un xupa-xup. I no es crega que l’exemple que li he posat és lleig, que després servirà per explicar moltes coses, ja veurà...
(continuarà...)
dilluns, 13 de juliol del 2009
On passaré l'estiu?
Imatge d'on passaré jo aquest estiu.
Només està el detallet que sóc prou més gran que un bebè...
Us regale l'article de la setmana:
VACANCES!!
Es nota que estem a meitat Juliol. Mitja València està ja de vacances, a la platja alguns, als pobles de l’interior la majoria. Però a mi tant se’m dóna, perquè el que m’importa és que ara trobe lloc per aparcar el cotxe de seguida! Abans t’havies de passar gairebé una hora per poder trobar un lloquet en el qual, amb l’antiga tècnica del “hueking” (és a dir, anar empenyen el cotxe de davant i de darrere per acabar de fer-te l’espai que necessites per deixar el teu cotxe), o si no amb la del “toking” (quan toques la paret és perquè no pots tirar més enrere o més endavant, depenen de la situació), deixar el cotxe, ja que sóc una incívica antiecològica que prefereix anar en cotxe que en bici (i més amb la calor que fa ara, que l’aire condicionat del cotxe fa molt!), entre altres coses perquè no tinc bici (encara).
Els que encara no estan de vacances, ja estan pensant-hi. On aniran, amb qui, on llogaran l’hotel o la caseta rural, quin país té un clima adient al què nosaltres busquem (normalment els d’ací emigrem al Nord buscant la frescoreta, que per a calor només cal eixir a la porta de casa. Es podria fregir un ou en el sòl del carrer des de les deu del matí.
També, però, som prous els què fem un altre tipus de plans per a les vacances d’estiu. Jo, per exemple, aniré prou a Portugal, perquè l’estanc està al costat de l’Avinguda de Portugal (que, sorprenentment, és un carreró sense eixida. Quan hi posaren el nom, estaven pensant en alguna cosa en concret?). Aniré a l’Alqueria de Giner de tant en tant, perquè la casa de menjars precuinats d’allà té molta varietat, i et serveix per eixir del pas quan se’t presenten convidats a dinar i no tens res fóra del congelador. A la Goleta aniré quan necessite cafè de bar, d’eixe que te’n fas un i els ulls se t’obrin de sobte amb un resort. De vegades em cal cafè de màquina, cafè de veres, que dic jo. La meua cafetera no es pot apegar a roda... De tant en tant aniré a Reus, perquè l’entrada del Mercadona més propera és la del pàrquing. A Reus també he d’anar si vull agarrar el 8 per anar al centre. Esdevindré religiosa i visitaré molt el Pare Ferri. De tan en tant tothom necessita confessar-se. I qui millor que la teua millor amiga, que viu amb la parella, una companya més de pis, una gossa, dos conills, un hàmster i una taràntula. A Màlaga aniré cada dos per tres als xinos a per piles, coixins (sempre que entre a us xinos acabe carregant un coixí. Incomprensible...), perilles... Sí, ja sé això dels tallers clandestins i companyia. Però és que és tot tan barat... Si m’abelleix, puc anar al Submarí, o a Equador, o fins i tot anar a veure els Rosers, les Acàcies i els Plàtans (m’han dit que on estan els Plàtans hi ha també un mercat clandestí, però no de fruita).
En definitiva, que aquest estiu viatjaré més que en tot l’any junt. M’esperen unes vacances meravelloses!
Pau Ribera
.
PIE DE FOTO: Joven desistiendo despertar
PIE DE FOTO: Joven desistiendo despertar
por Guillem Reig
por Guillem Reig
La ciudad se antoja distante. El asfalto se hunde antes de que mis pies lo toquen y las paredes se mantienen a la distancia suficiente como para tenerme atrapado todo el tiempo.
Abajo.
Hace frío. El día sólo dura dos horas aquí abajo, en la calle. El resto del día se pone el sol. El aire es cada vez más denso, se está volviendo pared. En esta prisión hecha de poco aire y menos luz apenas puedo andar dos pasos sin verme reflejado en los rostros de la gente. Me duele.
Soy habitante de esta colmena arrepublicada –mentiría si dijera que no me arrepiento—y con mi cuerpo se construyen sus paredes. Como una fina película de cochambre que se acumula sobre la piel es mi pequeña celda, mentiría si dijera que es confortable. Me asfixia. ¿Cómo escapar de la cárcel cuando se habita en el muro?
Arriba.
Desde la terraza puedo ver el mar. Y las montañas, veladas por el aire corrupto. Y soñar que es primavera en algún lugar. El sol me regala su cálido baño de púrpuras y ocres, pero sólo puedo soñar. ¿Sabeis que? Los pájaros deben reirse de nosotros. ¡Cuántas golondrinas!
Una.
Dos.
Tres.
Cuatro.
Las horas pasan y nos expulsan con su ponzoña agitadora. Y nosotros, carroña, corremos sin saberlo hacia el veneno (tal vez si lo supiéramos, correríamos más).
- ¡Póngame un poco más, por favor! Gracias, hoy no me apetece sufrir. Deme ningún lugar para ir y estaré contento de no tener que llegar.
- Amén.
El tiempo... El tiempo sí que hace poesía con nuestras vidas y no esta mierda. Me avergüenza no estar a su altura. Quisiera mover las palabras como Él nos zarandea a nosotros, cobardes, siempre huyendo de la mano que nos agita. Y engarzar las letras para que suenen como las melodías que nos susurra al oído antes de morir. Quisiera tener sus rimas, su métrica y su compás de infinito por cuatro que suena a tango de los que acaban mal. Quisiera pero no puedo, éste es mi sino, callar por callar. Llorar por dentro hasta que se salga por fuera. Anónimo y moribundo, me desparramo por el asfalto y me diluyo entre la gente.
Dentro.
Hoy el cielo está nublado, como un mar de cemento, fluyendo espesamente sobre nosotros. Me despierto, abro los ojos y todo es hormigón. La luz es mortecina. El sol intenta abrasar con su calor el lodo gris que lo cubre, creyendo que es de papel. Pero sólo un tímido alarido profana la muralla viscosa y logra inundar todo con su tímido eco de luz. Hoy es un día triste, porque hasta la luz es mentira. Hoy es un día triste porque da igual mirar abajo que arriba, al fin y al cabo todo es gris, como el hollín de mis arterias.
Daltónico despertar. Me confundes. Me escondes el retozar colorado de las amapolas en los arcenes, la belleza del cielo, su pelo... Hoy la vida parece la foto de un periódico viejo.
Pie de foto: “Joven desistiendo despertar”
Guillem Reig.
Castelló de la Plana, 20-12-2003.
Abajo.
Hace frío. El día sólo dura dos horas aquí abajo, en la calle. El resto del día se pone el sol. El aire es cada vez más denso, se está volviendo pared. En esta prisión hecha de poco aire y menos luz apenas puedo andar dos pasos sin verme reflejado en los rostros de la gente. Me duele.
Soy habitante de esta colmena arrepublicada –mentiría si dijera que no me arrepiento—y con mi cuerpo se construyen sus paredes. Como una fina película de cochambre que se acumula sobre la piel es mi pequeña celda, mentiría si dijera que es confortable. Me asfixia. ¿Cómo escapar de la cárcel cuando se habita en el muro?
Arriba.
Desde la terraza puedo ver el mar. Y las montañas, veladas por el aire corrupto. Y soñar que es primavera en algún lugar. El sol me regala su cálido baño de púrpuras y ocres, pero sólo puedo soñar. ¿Sabeis que? Los pájaros deben reirse de nosotros. ¡Cuántas golondrinas!
Una.
Dos.
Tres.
Cuatro.
Las horas pasan y nos expulsan con su ponzoña agitadora. Y nosotros, carroña, corremos sin saberlo hacia el veneno (tal vez si lo supiéramos, correríamos más).
- ¡Póngame un poco más, por favor! Gracias, hoy no me apetece sufrir. Deme ningún lugar para ir y estaré contento de no tener que llegar.
- Amén.
El tiempo... El tiempo sí que hace poesía con nuestras vidas y no esta mierda. Me avergüenza no estar a su altura. Quisiera mover las palabras como Él nos zarandea a nosotros, cobardes, siempre huyendo de la mano que nos agita. Y engarzar las letras para que suenen como las melodías que nos susurra al oído antes de morir. Quisiera tener sus rimas, su métrica y su compás de infinito por cuatro que suena a tango de los que acaban mal. Quisiera pero no puedo, éste es mi sino, callar por callar. Llorar por dentro hasta que se salga por fuera. Anónimo y moribundo, me desparramo por el asfalto y me diluyo entre la gente.
Dentro.
Hoy el cielo está nublado, como un mar de cemento, fluyendo espesamente sobre nosotros. Me despierto, abro los ojos y todo es hormigón. La luz es mortecina. El sol intenta abrasar con su calor el lodo gris que lo cubre, creyendo que es de papel. Pero sólo un tímido alarido profana la muralla viscosa y logra inundar todo con su tímido eco de luz. Hoy es un día triste, porque hasta la luz es mentira. Hoy es un día triste porque da igual mirar abajo que arriba, al fin y al cabo todo es gris, como el hollín de mis arterias.
Daltónico despertar. Me confundes. Me escondes el retozar colorado de las amapolas en los arcenes, la belleza del cielo, su pelo... Hoy la vida parece la foto de un periódico viejo.
Pie de foto: “Joven desistiendo despertar”
Guillem Reig.
Castelló de la Plana, 20-12-2003.
divendres, 10 de juliol del 2009
El Tango és una Paraula Major
Fotografies de Joan Escoda Codorniu
Textos extrets de cançons d'Adriana Varela
Pau Ribera
Textos extrets de cançons d'Adriana Varela
El Tango és una Paraula Major
El Tango és paraula major. Cal escriure-la en majúscula. El Tango canta a les vides desfetes, als pobres desgraciats. Canta a aquella puta que, abans bella, ara ix sola, èbria i patèticament maquillada d’un bar amagat en un carreró fosc de Buenos Aires.
“Te pregunté qué tenías
y me respondiste: “Nada”,
adivinando al verte tan turbada
que era tu intento de ocultarme la verdad.
La sonrisa que tus labios dibujaba,
quedó helada,
y una imprevista lágrima traidora
como una perla de tus ojos fue a rodar.”
y me respondiste: “Nada”,
adivinando al verte tan turbada
que era tu intento de ocultarme la verdad.
La sonrisa que tus labios dibujaba,
quedó helada,
y una imprevista lágrima traidora
como una perla de tus ojos fue a rodar.”
Sí, amor. Així d’ardent i cremant és un Tango. És com aquella que va ara de port en port buscant aquell mariner d’ulls de mar i cabells de cervesa. En el fons, es tracta del mateix sentiment d’abandonament, de fúria, d’amor salvatge, de possessió.
No has vist mai ballar un Tango, amor? Hi ha tanta passió entre els dos ballarins, tant desig, tant amor, tanta demència...
Recorde París. A la casa d’Argentina es donaven lliçons de Tango per deu francs (dues-centes cinquanta pessetes). El primer dia hi anàrem la quadrilla d’Erasmus sencera. Vam aprendre el pas quadrat. Un pas mesurat, tranquil, sense entrebancs. Un, dos tres, i tornar a la posició. Un, dos, tres, i tornar a la posició. I el professor ens anava corregint, marcant la pauta. Anava d’una a una altra parella, poc a poc, amb la mateixa elegància que el ball implica. I aleshores em va agafar. Va posar la seua mà a la meua esquena i em va plantar els muscles amb un moviment pèlvic que em va fer sentir el seu sexe a prop meu i em va posar de puntetes. Vam fer els quatre moviments, un, dos, tres, i posició. I un terratrèmol va somoure el meu cos.
De tornada a les nostres cases, una de les companyes va comentar la impressió que totes havíem experimentat amb el professor. I vam concloure que ballar el Tango consisteix en eixe joc de possessió que l’un enfronta l’altre. La mà fa ballar el cos, el gira, el mou, li indica quin és el pas a seguir, el marca, l’olora, l’estira, l’enyora. La mà ho fa. Potser per això totes ens vam enamorar del professor, no massa agraciat, tot s’ha de dir. Però les seues mans... Les seues mans... Les seues mans et feien veure les estrelles cada vegada que es movien per les nostres cintures...
“...por la ribera de tus sábanas vendré con un poema y un trombón
a desvelarte el corazón...”
a desvelarte el corazón...”
... com els teus dits es claven en la meua esquena i la recorren, l’abracen, m’empenyen amb força sobre l’altre cos, amb desig de fondre’s en un de sol...
Recorde també haver escrit alguna cosa al respecte quan vaig arribar a casa com a resposta a alguna carta. Algú sabrà, doncs, el que vaig sentir en aquella sala la vesprada que passàrem ballant el Tango.
Recorde també haver escrit alguna cosa al respecte quan vaig arribar a casa com a resposta a alguna carta. Algú sabrà, doncs, el que vaig sentir en aquella sala la vesprada que passàrem ballant el Tango.
“Esta noche, amiga mía,
el alcohol nos ha embriagado.
Qué me importa que se rían
y nos llamen “los mareados”.”
el alcohol nos ha embriagado.
Qué me importa que se rían
y nos llamen “los mareados”.”
Què m’importa que em miren? Què ens importa que ens miren? Al cap i a la fi, només som dues persones que s’estimen i que ho demostren.
I sona novament el Tango...
I sona novament el Tango...
“Cuando no estás, la flor no perfuma,
si tú te vas, me envuelve la bruma,
el agua, la fuente y las estrellas
pierden para mí su seducción.
Cuando no estás, muere mi esperanza,
si tú te vas, se va mi ilusión.
Oye mi lamento que confío al viento:
todo es dolor cuando tú no estás.”
si tú te vas, me envuelve la bruma,
el agua, la fuente y las estrellas
pierden para mí su seducción.
Cuando no estás, muere mi esperanza,
si tú te vas, se va mi ilusión.
Oye mi lamento que confío al viento:
todo es dolor cuando tú no estás.”
Potser arribe un moment en que la passió s’acabe...
Entretant, tinc el Tango.
Pau Ribera
Fotografies de Joan Escoda Codorniu
Textos extrets de cançons d'Adriana Varela
__
dijous, 9 de juliol del 2009
del Diccionario de Adriana: Esperanza
--
Del Diccionario de Adriana:
ESPERANZA
Sin embargo,
dejas siempre una posibilidad al amor,
esa silla en el tejado...
Pau Ribera
.
Del Diccionario de Adriana:
ESPERANZA
Sin embargo,
dejas siempre una posibilidad al amor,
esa silla en el tejado...
Pau Ribera
.
dimecres, 8 de juliol del 2009
del "DICCIONARI GENERAL DE LA INSATISFACCIÓ"
del "DICCIONARI GENERAL DE LA INSATISFACCIÓ"
Els filòsofs
del caos
defineixen la vida
com un simple espai
que va i torna
d’uns als altres.
Els filòsofs
del caos
defineixen la mort
com una simple i pura
qüestió
d’espai
vital.
Pau Ribera
Els filòsofs
del caos
defineixen la vida
com un simple espai
que va i torna
d’uns als altres.
Els filòsofs
del caos
defineixen la mort
com una simple i pura
qüestió
d’espai
vital.
Pau Ribera
dimarts, 7 de juliol del 2009
Les teues paraules
“L’amor sacseja els meus sentits
com el vent en la muntanya
escomet les alzines.”
Sulpícia
com el vent en la muntanya
escomet les alzines.”
Sulpícia
Les teues paraules,
fregant els meus llavis
passen cos avall
fent un riu petit
que
mai
no
es
bifurca
ni tan sols quan s’escura
pell
avall
un cop arribat al melic
i aleshores puja tendrament
per una corda
feta
de
desig
i m’arriba...
No puc concebre un minut de la meua existència sense respirar-te.
Pau Ribera
atamarevaquefumes: TRENC D'ALBA - TRENC D'OU
ATAMAREVAQUEFUMES: TRENC D'ALBA - TRENC D'OU
http://atamarevaquefumes.blogspot.com/2009/06/trenc-dalba-trenc-dou.html
Trenc d'Alba - Trenc d'Ou
L’emo de pràvia balla cha cha cha amb un home de cartró – El príncep de xocolata estima el follet de menta, toca les maraques mentre li afina el pèl púbic – Les faldes fluorescents de la discoteca formen mini-ones concèntriques – Fades anorèxiques lligen premsa deportiva surant pels bancals – Formigues lladrant – Els cotxes comencen a girar desorbitats a la rodona, en atracció al punt – Un venedor de substàncies cridant al vent: “Xiquetes, tinc dos sàvies molt diferents: Una està podrida, i l’altra no és sàvia, és detergent!” – Un gallec cantant cançons de bressol a un grapat d’orelles tallades - Dos iaios practicant “katarate” amb la mirada – Un mim sodomitzant una amanida – Jesucrist teledirigit – Llampec rosat S.A. – La fada dels formatges de Novembre –Arranca-li la llana a l’ovella més famosa de la Factoria – Tira-li sal al monyó – “Sota el vellut del tron està la fusta”, i a dins, les termites – Quadre francés d’un molí obscur – Alícia en el país de les meravelles – Alícia en el país de l’avarícia – Alícia en el país de la heroina – El plany perinatal d’un emperador soviètic – El xampú de la verge Maria – Un cavall amb cresta rosa reparteix condons a la porta del saloon – Un budista mor atragantat pels cereals – Interjecció gitana d’un bes parental – Processó eclesiàstica dels testics de l’incendi de l’estadi – La primavera passeja el seu gos-batraci per la clòtxina – Principi – Precipici – Preprincipi (Abisme – reminiscència) – Tens un VHS al coixí, amb els teus somnis d’ahir – Les tecles d’un piano invertit – La serena contemplació – Taxidèrmia intel·lectual – Verd fluorescent, profund, obscur i latent – Música mecànica i encargolant – Sóc jove i tinc el fetge calent – Em trasllada de l’entorn, em transporta a altres móns encara més vastos a lloms del seu cavall decapitat sense nom per la nit dels temps – Figures geomètriques suren a l’espai indefinit darrere la parpella – Fardatxo en lenta descomposició – La lluna primerenca d’aquest estrany i bonic cèl d’estiu – Cervell de salvament amb una escalera de corda penjant – Et crec quan em dius “No tenen que poder amb nosaltres” - Hui és la primera vida de la resta del meu dia
http://atamarevaquefumes.blogspot.com/2009/06/trenc-dalba-trenc-dou.html
http://atamarevaquefumes.blogspot.com/2009/06/trenc-dalba-trenc-dou.html
Trenc d'Alba - Trenc d'Ou
(conte amb BS)
L’emo de pràvia balla cha cha cha amb un home de cartró – El príncep de xocolata estima el follet de menta, toca les maraques mentre li afina el pèl púbic – Les faldes fluorescents de la discoteca formen mini-ones concèntriques – Fades anorèxiques lligen premsa deportiva surant pels bancals – Formigues lladrant – Els cotxes comencen a girar desorbitats a la rodona, en atracció al punt – Un venedor de substàncies cridant al vent: “Xiquetes, tinc dos sàvies molt diferents: Una està podrida, i l’altra no és sàvia, és detergent!” – Un gallec cantant cançons de bressol a un grapat d’orelles tallades - Dos iaios practicant “katarate” amb la mirada – Un mim sodomitzant una amanida – Jesucrist teledirigit – Llampec rosat S.A. – La fada dels formatges de Novembre –Arranca-li la llana a l’ovella més famosa de la Factoria – Tira-li sal al monyó – “Sota el vellut del tron està la fusta”, i a dins, les termites – Quadre francés d’un molí obscur – Alícia en el país de les meravelles – Alícia en el país de l’avarícia – Alícia en el país de la heroina – El plany perinatal d’un emperador soviètic – El xampú de la verge Maria – Un cavall amb cresta rosa reparteix condons a la porta del saloon – Un budista mor atragantat pels cereals – Interjecció gitana d’un bes parental – Processó eclesiàstica dels testics de l’incendi de l’estadi – La primavera passeja el seu gos-batraci per la clòtxina – Principi – Precipici – Preprincipi (Abisme – reminiscència) – Tens un VHS al coixí, amb els teus somnis d’ahir – Les tecles d’un piano invertit – La serena contemplació – Taxidèrmia intel·lectual – Verd fluorescent, profund, obscur i latent – Música mecànica i encargolant – Sóc jove i tinc el fetge calent – Em trasllada de l’entorn, em transporta a altres móns encara més vastos a lloms del seu cavall decapitat sense nom per la nit dels temps – Figures geomètriques suren a l’espai indefinit darrere la parpella – Fardatxo en lenta descomposició – La lluna primerenca d’aquest estrany i bonic cèl d’estiu – Cervell de salvament amb una escalera de corda penjant – Et crec quan em dius “No tenen que poder amb nosaltres” - Hui és la primera vida de la resta del meu dia
Josep Artés i Gil
Home Mi#
http://atamarevaquefumes.blogspot.com/2009/06/trenc-dalba-trenc-dou.html
El Cuento de los Espejos
--
EL CUENTO DE LOS ESPEJOS
per Guillem Reig
¿Qué tal?¿No te ha dolido?
Supongo que no. Si tienes un reloj cerca mira atentamente la hora exacta, con minutos y segundos inclusive. Si no lo tienes, ve a por él que yo mientras te espero.
¿Ya? De acuerdo. Mira lo que te rodea, ¿qué ves?
Las paredes, el suelo, las nubes, incluso tus propias manos parecen estar ahí en éste preciso momento, ¿las ves? Parece que existan ahora, en este mismo instante. Sin embargo, solamente podemos captar el pasado a través de los sentidos. Todo lo que puedes sentir ya ha sucedido, justo un momento antes de que tú lo sintieras. Puede parecer desolador, pero es cierto.
Intenta recordar una tarde de tormenta. Es verano y gruesas gotas de lluvia comienzan a reventar contra el suelo, haciendo que brote ese peculiar olor a tierra. Miras hacia el cielo y ves unos inmensos nubarrones grises fluyendo con pesada rapidez por el cielo, como una marea de cemento. Entonces salta el fogonazo y tú lo ves perfectamente: una tremenda chispa salta el puente desde la espesa nube donde se ha forjado hasta algún lugar que los edificios de tu alrededor no te dejan ver. Entonces tú aprietas levemente los dientes, tratando de aparentar que no te asustan las tormentas. Y al cabo de unos segundos... Un estruendoso y prolongado chasquido hace temblar las ventanas de la habitación y tú aprietas los dientes con más fuerza, tratando de aparentar normalidad. ¿Cuándo ha sucedido el rayo?¿Cuándo lo has visto? Supón que eres ciego, ¿cuándo ha sucedido?¿cuándo lo has oído? Desolador, ¿verdad?
Ahora imagínate entre dos espejos, gírate hacia uno y cierra un ojo. Puedes ver cómo lo cierras e incluso te parece que sucede al mismo tiempo, ¿no? Ahora sitúate de perfil entre los dos, de forma que puedas ver todas los reflejos posibles e incluso unos pocos más. Al levantar el brazo, el último de los reflejos tardará una fracción de segundo más que tú en hacerlo.
Parece desolador vivir en el pasado. ¿Todavía tienes el reloj a mano? Si recuerdas a qué hora lo has mirado por última vez te percatarás de que ha pasado poco más de medio minuto. Aprovecha lo que te queda hasta llegar a ocho, porque el Sol ha estallado cuando empezabas a leer esto. Aunque para llevar medio minuto muerto pones buena cara.
per Guillem Reig
EL CUENTO DE LOS ESPEJOS
per Guillem Reig
¿Qué tal?¿No te ha dolido?
Supongo que no. Si tienes un reloj cerca mira atentamente la hora exacta, con minutos y segundos inclusive. Si no lo tienes, ve a por él que yo mientras te espero.
¿Ya? De acuerdo. Mira lo que te rodea, ¿qué ves?
Las paredes, el suelo, las nubes, incluso tus propias manos parecen estar ahí en éste preciso momento, ¿las ves? Parece que existan ahora, en este mismo instante. Sin embargo, solamente podemos captar el pasado a través de los sentidos. Todo lo que puedes sentir ya ha sucedido, justo un momento antes de que tú lo sintieras. Puede parecer desolador, pero es cierto.
Intenta recordar una tarde de tormenta. Es verano y gruesas gotas de lluvia comienzan a reventar contra el suelo, haciendo que brote ese peculiar olor a tierra. Miras hacia el cielo y ves unos inmensos nubarrones grises fluyendo con pesada rapidez por el cielo, como una marea de cemento. Entonces salta el fogonazo y tú lo ves perfectamente: una tremenda chispa salta el puente desde la espesa nube donde se ha forjado hasta algún lugar que los edificios de tu alrededor no te dejan ver. Entonces tú aprietas levemente los dientes, tratando de aparentar que no te asustan las tormentas. Y al cabo de unos segundos... Un estruendoso y prolongado chasquido hace temblar las ventanas de la habitación y tú aprietas los dientes con más fuerza, tratando de aparentar normalidad. ¿Cuándo ha sucedido el rayo?¿Cuándo lo has visto? Supón que eres ciego, ¿cuándo ha sucedido?¿cuándo lo has oído? Desolador, ¿verdad?
Ahora imagínate entre dos espejos, gírate hacia uno y cierra un ojo. Puedes ver cómo lo cierras e incluso te parece que sucede al mismo tiempo, ¿no? Ahora sitúate de perfil entre los dos, de forma que puedas ver todas los reflejos posibles e incluso unos pocos más. Al levantar el brazo, el último de los reflejos tardará una fracción de segundo más que tú en hacerlo.
Parece desolador vivir en el pasado. ¿Todavía tienes el reloj a mano? Si recuerdas a qué hora lo has mirado por última vez te percatarás de que ha pasado poco más de medio minuto. Aprovecha lo que te queda hasta llegar a ocho, porque el Sol ha estallado cuando empezabas a leer esto. Aunque para llevar medio minuto muerto pones buena cara.
per Guillem Reig
acenarconcristo
acenarconcristo
"Cada cinco minutos me pierdo.
Cada cien años me encuentro..."
Balbino Carrión
acenarconcristo.blogspot.com
http://acenarconcristo.blogspot.com/
"Cada cinco minutos me pierdo.
Cada cien años me encuentro..."
Balbino Carrión
acenarconcristo.blogspot.com
http://acenarconcristo.blogspot.com/
Per començar: Vols que et disolga?
--
A Toni i Agnès
Sóc a la vora d'un precipici. Centenars, milers de metres als meus peus. No aconseguisc veure el fons. Ni tan sols ho intuïsc.
Sé que he de caure. La meua finalitat en aquest viatge és tirar-me pel penya-segat. No acabe d'entendre per què, però sé que he de fer-ho.
És un abisme infinit, un pou sense fons en estat pur. No hi ha absolutament res davant de mi, ni darrere, ni als costats. Estic en una columna de a penes un metre quadrat, una columna que s'alça sobre eixe No-Res sense color. No sé com he arribat ací. Només sé què és el que he de fer. Em vaig deixar caure per a arribar ací, i ara he de tornar-ho a fer per no arribar enlloc. Potser sí que hi arribe. Potser arribe a les meues pròpies vísceres. Sí. El que hi ha allí al fons, en la foscor, són les meues vísceres.
Tinc vertigen. No m'atrevisc. Tinc por. No sé si sobreviuré a l'impacte. Confie a trobar-me amb un terreny tou que amortirà la meua caiguda, però no les tinc totes amb mi...
Encara així, he de fer-ho. No cal ni tan sols córrer. La columna comença a desintegrar-se per la base. Màgicament, romanc a la mateixa alçària, sense caure. Ara he de tirar-me si no vull desintegrar-me jo també. I preferisc la idea de caure en les meues vísceres abans de desaparèixer.
Faig una ullada al meu voltant. L'última ullada. El cel és d'eixe color efímer i indefinit de les primeres hores de l'alba. Una amalgama de colors blavosos, taronges, roses, violats, ... Però sobretot gris. Tot és gris, com un dia ennuvolat, sense vida. Supose que és el que té estar en el No-res.
Me’n vaig.
Caic. El meu estómac em puja a la gola en la caiguda. Tinc molta por, però estic paralitzada. No puc cridar. El meu cos tampoc es convulsiona, com en les caigudes que ixen per la tele. No. Completament compacte, el meu cos cau en línia recta. Ara gire sobre mi mateixa. Caic. Tot es fa fosc. Roig i negre. Cada vegada més fosc. Ara caic d'esquena. Sobtadament, comence a gaudir de la caiguda. Ja no em fa por. Caic. Entre els meus dits, lleugerament separats, passa suaument el vent veloç. Cada vegada el meu cos cau més ràpidament. Tot va més de pressa. La columna que tenia als meus peus, ara ja no existeix. És el buit total. No hi ha res al meu voltant. Intente maniobrar el meu cos per fer-lo girar i veure el fons. Però tot és foscor allà baix. No hi ha res. Experimente primer un lleu atac de pànic. Després pense que potser estiga precipitant-me sobre el nucli terrestre. Aleshores pense que moriré abrasada, un dels meus grans temors, la meua pitjor forma de morir. No obstant, estic tan segura que aquest lloc és fictici, que en realitat no és físic, sinó un impossible creat per la meua imaginació, que la por desapareix després d'uns segons i tot es queda en l'eterna caiguda.
Em tombe boca per avall. Vull veure contra què impactarà el meu cos. El fosc és total. El meu cos és invisible a les meues pupil·les totalment dilatades. Cap avall, cap avall, un poc més. Potser no hi haja res, potser no hi haja fons, potser ací no estiguen les meues vísceres, potser...
No veig rellotges que van canviant les hores, com Alícia al seu viatge a l'interior d'aquell tronc d'arbre...
De sobte les parets prenen un color grisenc, lletós. El meu cos torna a definir-se des de la llum que emanen les parets situades en cap lloc. Oh!... Era un núvol.
De nou em trobe en la foscor més absoluta. Oh, Déu, quan acabarà esta eterna caiguda?
Caic, caic i caic sense cap objectiu, només perquè havia de caure. Maleïsc la meua sort de ninot autòmat que no té ni idea de cap a on va ni quins fils la manegen...
Potser ací està el secret.
Manipule el meu cos fins a posar-me dempeus. Estenc els braços. Òbric les palmes. Amb els braços, m'impulse cap amunt. Sobtadament, la velocitat de la meua caiguda minva. Repetisc el moviment amb força. Torne a ralentir la meua marxa. Una vegada més... I em trobe surant en el buit fosc on no veig res, amb els braços en creu i els ulls oberts, els ulls molt oberts.
Mire cap amunt. No hi ha res. He caigut tant que la tènue llum que il·luminava la meua imaginària columna ha mort. No veig res. No m'importa.
Alguna cosa s'il·lumina al meu costat. És una sargantana. Una sargantana que s’enfila.
Increïblement, en lloc de pujar, decidisc baixar. Tinc la meua lògica irracional: dalt no hi ha res, i tinc curiositat per saber què hi ha baix. Porte quasi vint minuts caient, i vull saber què hi ha al terra. I si no m'agrada, m’enfilaré en el buit com la sargantana.
De sobte ho comprenc tot: el buit s'ompli amb el que vulgues. Aleshores imagine una escala de fusta al meu costat. M'aferre a ella i baixe un a un els escalons, lentament, sense presses, amb la cautela d'aquell que no veu res. Arribaré al centre de la qüestió. Ara s'ha convertit en una qüestió d'ovaris: vull saber cap a on em precipitava.
Immediatament entenc que cauré on jo vulga caure. Imagine que el sòl és ja sota els meus peus. El sòl és tou, com jo volia. Una superfície de fang semidur que no taca.
Encenc la llanterna que ha aparegut en la meua mà esquerra. Amb la dreta, m’encenc una cigarreta. Faig una ullada general. Més enllà, un llac fumejant. Als costats, parets rugoses. És el meu estómac. Sí. He baixat a les meues entranyes. Com jo volia. I en el meu interior, ara hi ha un estómac. Si passe pel dissolvent àcid, arribaré als meus intestins. I després, com un cotxe de competició, correré cap al còlon i allí seré expulsada amb un sorollós pet.
Jo dins de mi mateixa.
Potser esperava trobar ací al fons un tresor meravellós que revelara el secret de la nostra existència, però només hi ha vísceres i sucs.
Un gegantí bacteri ve cap a mi.
— Vols que et disolga?
Em ric. Negue amb el cap mentre done una llarga calada a la meua cigarreta. El bacteri s'encongeix de muscles entre les seues incomptables potes i se’n va...
Aguilar del Campoo
Juliol de 2003.
VOLS QUE ET DISOLGA?
A Toni i Agnès
Sóc a la vora d'un precipici. Centenars, milers de metres als meus peus. No aconseguisc veure el fons. Ni tan sols ho intuïsc.
Sé que he de caure. La meua finalitat en aquest viatge és tirar-me pel penya-segat. No acabe d'entendre per què, però sé que he de fer-ho.
És un abisme infinit, un pou sense fons en estat pur. No hi ha absolutament res davant de mi, ni darrere, ni als costats. Estic en una columna de a penes un metre quadrat, una columna que s'alça sobre eixe No-Res sense color. No sé com he arribat ací. Només sé què és el que he de fer. Em vaig deixar caure per a arribar ací, i ara he de tornar-ho a fer per no arribar enlloc. Potser sí que hi arribe. Potser arribe a les meues pròpies vísceres. Sí. El que hi ha allí al fons, en la foscor, són les meues vísceres.
Tinc vertigen. No m'atrevisc. Tinc por. No sé si sobreviuré a l'impacte. Confie a trobar-me amb un terreny tou que amortirà la meua caiguda, però no les tinc totes amb mi...
Encara així, he de fer-ho. No cal ni tan sols córrer. La columna comença a desintegrar-se per la base. Màgicament, romanc a la mateixa alçària, sense caure. Ara he de tirar-me si no vull desintegrar-me jo també. I preferisc la idea de caure en les meues vísceres abans de desaparèixer.
Faig una ullada al meu voltant. L'última ullada. El cel és d'eixe color efímer i indefinit de les primeres hores de l'alba. Una amalgama de colors blavosos, taronges, roses, violats, ... Però sobretot gris. Tot és gris, com un dia ennuvolat, sense vida. Supose que és el que té estar en el No-res.
Me’n vaig.
Caic. El meu estómac em puja a la gola en la caiguda. Tinc molta por, però estic paralitzada. No puc cridar. El meu cos tampoc es convulsiona, com en les caigudes que ixen per la tele. No. Completament compacte, el meu cos cau en línia recta. Ara gire sobre mi mateixa. Caic. Tot es fa fosc. Roig i negre. Cada vegada més fosc. Ara caic d'esquena. Sobtadament, comence a gaudir de la caiguda. Ja no em fa por. Caic. Entre els meus dits, lleugerament separats, passa suaument el vent veloç. Cada vegada el meu cos cau més ràpidament. Tot va més de pressa. La columna que tenia als meus peus, ara ja no existeix. És el buit total. No hi ha res al meu voltant. Intente maniobrar el meu cos per fer-lo girar i veure el fons. Però tot és foscor allà baix. No hi ha res. Experimente primer un lleu atac de pànic. Després pense que potser estiga precipitant-me sobre el nucli terrestre. Aleshores pense que moriré abrasada, un dels meus grans temors, la meua pitjor forma de morir. No obstant, estic tan segura que aquest lloc és fictici, que en realitat no és físic, sinó un impossible creat per la meua imaginació, que la por desapareix després d'uns segons i tot es queda en l'eterna caiguda.
Em tombe boca per avall. Vull veure contra què impactarà el meu cos. El fosc és total. El meu cos és invisible a les meues pupil·les totalment dilatades. Cap avall, cap avall, un poc més. Potser no hi haja res, potser no hi haja fons, potser ací no estiguen les meues vísceres, potser...
No veig rellotges que van canviant les hores, com Alícia al seu viatge a l'interior d'aquell tronc d'arbre...
De sobte les parets prenen un color grisenc, lletós. El meu cos torna a definir-se des de la llum que emanen les parets situades en cap lloc. Oh!... Era un núvol.
De nou em trobe en la foscor més absoluta. Oh, Déu, quan acabarà esta eterna caiguda?
Caic, caic i caic sense cap objectiu, només perquè havia de caure. Maleïsc la meua sort de ninot autòmat que no té ni idea de cap a on va ni quins fils la manegen...
Potser ací està el secret.
Manipule el meu cos fins a posar-me dempeus. Estenc els braços. Òbric les palmes. Amb els braços, m'impulse cap amunt. Sobtadament, la velocitat de la meua caiguda minva. Repetisc el moviment amb força. Torne a ralentir la meua marxa. Una vegada més... I em trobe surant en el buit fosc on no veig res, amb els braços en creu i els ulls oberts, els ulls molt oberts.
Mire cap amunt. No hi ha res. He caigut tant que la tènue llum que il·luminava la meua imaginària columna ha mort. No veig res. No m'importa.
Alguna cosa s'il·lumina al meu costat. És una sargantana. Una sargantana que s’enfila.
Increïblement, en lloc de pujar, decidisc baixar. Tinc la meua lògica irracional: dalt no hi ha res, i tinc curiositat per saber què hi ha baix. Porte quasi vint minuts caient, i vull saber què hi ha al terra. I si no m'agrada, m’enfilaré en el buit com la sargantana.
De sobte ho comprenc tot: el buit s'ompli amb el que vulgues. Aleshores imagine una escala de fusta al meu costat. M'aferre a ella i baixe un a un els escalons, lentament, sense presses, amb la cautela d'aquell que no veu res. Arribaré al centre de la qüestió. Ara s'ha convertit en una qüestió d'ovaris: vull saber cap a on em precipitava.
Immediatament entenc que cauré on jo vulga caure. Imagine que el sòl és ja sota els meus peus. El sòl és tou, com jo volia. Una superfície de fang semidur que no taca.
Encenc la llanterna que ha aparegut en la meua mà esquerra. Amb la dreta, m’encenc una cigarreta. Faig una ullada general. Més enllà, un llac fumejant. Als costats, parets rugoses. És el meu estómac. Sí. He baixat a les meues entranyes. Com jo volia. I en el meu interior, ara hi ha un estómac. Si passe pel dissolvent àcid, arribaré als meus intestins. I després, com un cotxe de competició, correré cap al còlon i allí seré expulsada amb un sorollós pet.
Jo dins de mi mateixa.
Potser esperava trobar ací al fons un tresor meravellós que revelara el secret de la nostra existència, però només hi ha vísceres i sucs.
Un gegantí bacteri ve cap a mi.
— Vols que et disolga?
Em ric. Negue amb el cap mentre done una llarga calada a la meua cigarreta. El bacteri s'encongeix de muscles entre les seues incomptables potes i se’n va...
Aguilar del Campoo
Juliol de 2003.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)