dissabte, 23 de gener del 2010



Laura i Dani,
el germà petit de Manel

València, Gener 2010

JA HI TORNEM A SER, JA HI TORNEM A SER.

JA HI TORNEM A SER, JA HI TORNEM A SER.

Fa temps que l’ama del carxofar no diu res. Coses que passen. Estar a l’atur no significa ni implica per a res estar aturat. Són paraules moltes vegades molt incompatibles. I molts de vosaltres sabreu que un cap de setmana pot estressar prou més que un dia corrent de feina. Mai se sap. També depén de com et prengues la vida. En això sóc especialment tremendista i dramàtica. De tant en tant va bé (per a un curt per al teu germà...), però ni sóc Tom Cruise ni tinc el cos de Scarlett Johanson ni el talent interpretatiu d’Amparo Baró (xaparreta sí sóc, veus?).

Tot és per excusar-me, el típic “perdonen que no me levante”. I per anunciar la tornada (setmanal) a la publicació que sempre m’acull com si fora la meua pròpia casa. I ja que estem, doncs escalfem motors.

No tinc ganes de males llets. Vull dir, no vaig a parlar dels peperos blavensians ni de la gentola que et fa amarga l’existència (això també depén de com et prengues la vida). Ja eixiran sense fer falta. Rita em fa por, i ho dic públicament. I no tinc ganes de tenir malsons hui. Així que hui parlarem del concert de Manel al Palau de la Música de ja fa unes setmanes.

Ja tenia ganes de veure’ls de feia temps. De fet, segons la lògica, la felicitat es pot resumir en una tuba. La que toca en la famosa cançó de quan el Bernat... Eixa. Pom, pom, pom. És impossible sentir Manel i no somriure. Són optimistes, bells, senzills, simples. Em recorden Pau Alabajos, també. Però Pau té el seu punt agredolç. Els Manel queden bé fins i tot quan estan tallant amb la nòvia. És que estan deixant-te i dius: “què monos...” (o, segons el Dani, “què macus...!”. Dani és la versió mini del Manel gran. És un amic de Barcelona que se’n va vindre amb mi a dormir. Amic d’una amiga que també se’n va vindre amb mi a dormir.

Va ser molt bonic poder “cantar” amb els Manel. Et donen l’oportunitat, en una de les cançons, que puges a cantar amb una rima acabada en “i”, i la gent del públic hi puja de manera ordenada a fer els seus deu segons de fama amb una frase qualsevol. Jo hi vaig pujar, embotinada per l’amiga Laura. I hi ha testimonis...

En resum: Bones a tots, ja torne a ser ací. Viscau feliços, mengeu pastissos, i ja veurem què fem amb el colesterol...


Pau Ribera