1.- Els meus escrits són meus, només meus. Jo els he parit, i només jo tinc dret a canviar un punt o una coma.
2.- Les opinions es demanen per no fer-ne cas. S'ha de destriar molt bé el gra de la palla, i només allò que realment em servisca serà adaptat als meus escrits, ja que només jo tinc poder per modelar-los.
Amb això, sentit comú o sort o comsevulga que es diga, amb això potser podrem fer alguna cosa...
dimarts, 30 de març del 2010
dimecres, 17 de març del 2010
Ja ha nascut
.bmp)
Sent que he d'escriure aquest post. Potser només per a mi mateixa, perquè, d'ací uns anys, quan el torne a llegir, puga somriure per la meua innocència.
Hui he acabat el manuscrit. El gruix. He estat treballant-hi des de juliol, així que es pot dir que aquesta novel·la ha segut un embaraç en tota regla. Consta d'una llarga primera part, d'una intensa segona part, i falta arrodonir la tercera, el final, la rúbrica, la idea realment brillant. Fa temps que la busque, i he deixat que les meues dues protagonistes em portaren pels seus propis camins seguint la lògica de la seua pròpia psicol·logia.
La novel·la demana a crits que esborre bona part del principi. És cert. Quan vaig començar, no sabia que seria capaç de parir una criatura que fa 390 pàgines i pesa 1050 KB. Així que, davant tant de material, escauen unes tisores ben boniques i precioses que treguen la palla i guarden simplement allò essencial sintetitzat en poques frases. La idea és molt bonica, queda molt poètic, però, ho sent, ara mateixa no és pertinent. Això ho guardem per al "Muntatge del director".
Fa exactament 16 anys que estic intentant contar aquesta història. La primera vegada tenia això, setze anyets. Pipiola. No trobava el tó. Fins que, en una boja orgia literària, vaig parir un centenar de fulls amb la història. Hui ho mire i done gràcies per no haver publicat allò. Tenia disset anys. Encara com he deixat que madurara...
Aquella novel·la, 99 pàgines, va desaparéixer, i em va servir com a inici per a la sèrie de contes de "La Vida Segons...". Ja veus... "La vida segons Woody Allen", es deia. Una ratllada. Una més...
Vaig intentar escriure-la una sisena vegada, mentre vivia a París. Només vaig arribar a contar el primer any. I és un tostón infumable. Mentida. He rescatat algunes coses de tot allò. Alguns capítols, alguns fragments. Però res a veure l'una amb l'altra.
Aquesta és, dic, la setena vegada que escric la mateixa novel·la. Setze anys després. Mitja vida.
No sé si serà la versió definitiva. Tampoc sé si s'entendrà la forma narrativa. La sinopsi no és gaire original; no tinc ni idea de si agradarà. No tinc ni idea.
Tinc encara alguns dies per acabar de fer eixos retocs, esborrar el que sobra (el que jo veig ara). Fins que estiga llesta perquè la gent la puga llegir. I aleshores m'allunyaré de l'univers de les Laures, les deixaré reposar copiades en mil llocs diferents perquè no es perda res. I es mantindran callades una temporada, mentre em concentre en la part pragmàtica de la meua vida (és a dir, trobar un treball, que ja toca...).
La primera prensada del raïm dóna un mosto preciós, dolç, fresc. Però si no el deixes reposar en una barrica no podrà fermentar i convertir-se en un vi jove, suau però amb cos. Ara la meua novel·la se'n va a la barrica de roure. A l'estiu ens tornarem a trobar. Ha estat un plaer treballar així d'intensament en l'obra. Jo m'ho he passat genial. Ja vorem si trobem bon vi o si ens ix un cacau punxat amb un pal...
Maria Torres / Pau Ribera
Hui he acabat el manuscrit. El gruix. He estat treballant-hi des de juliol, així que es pot dir que aquesta novel·la ha segut un embaraç en tota regla. Consta d'una llarga primera part, d'una intensa segona part, i falta arrodonir la tercera, el final, la rúbrica, la idea realment brillant. Fa temps que la busque, i he deixat que les meues dues protagonistes em portaren pels seus propis camins seguint la lògica de la seua pròpia psicol·logia.
La novel·la demana a crits que esborre bona part del principi. És cert. Quan vaig començar, no sabia que seria capaç de parir una criatura que fa 390 pàgines i pesa 1050 KB. Així que, davant tant de material, escauen unes tisores ben boniques i precioses que treguen la palla i guarden simplement allò essencial sintetitzat en poques frases. La idea és molt bonica, queda molt poètic, però, ho sent, ara mateixa no és pertinent. Això ho guardem per al "Muntatge del director".
Fa exactament 16 anys que estic intentant contar aquesta història. La primera vegada tenia això, setze anyets. Pipiola. No trobava el tó. Fins que, en una boja orgia literària, vaig parir un centenar de fulls amb la història. Hui ho mire i done gràcies per no haver publicat allò. Tenia disset anys. Encara com he deixat que madurara...
Aquella novel·la, 99 pàgines, va desaparéixer, i em va servir com a inici per a la sèrie de contes de "La Vida Segons...". Ja veus... "La vida segons Woody Allen", es deia. Una ratllada. Una més...
Vaig intentar escriure-la una sisena vegada, mentre vivia a París. Només vaig arribar a contar el primer any. I és un tostón infumable. Mentida. He rescatat algunes coses de tot allò. Alguns capítols, alguns fragments. Però res a veure l'una amb l'altra.
Aquesta és, dic, la setena vegada que escric la mateixa novel·la. Setze anys després. Mitja vida.
No sé si serà la versió definitiva. Tampoc sé si s'entendrà la forma narrativa. La sinopsi no és gaire original; no tinc ni idea de si agradarà. No tinc ni idea.
Tinc encara alguns dies per acabar de fer eixos retocs, esborrar el que sobra (el que jo veig ara). Fins que estiga llesta perquè la gent la puga llegir. I aleshores m'allunyaré de l'univers de les Laures, les deixaré reposar copiades en mil llocs diferents perquè no es perda res. I es mantindran callades una temporada, mentre em concentre en la part pragmàtica de la meua vida (és a dir, trobar un treball, que ja toca...).
La primera prensada del raïm dóna un mosto preciós, dolç, fresc. Però si no el deixes reposar en una barrica no podrà fermentar i convertir-se en un vi jove, suau però amb cos. Ara la meua novel·la se'n va a la barrica de roure. A l'estiu ens tornarem a trobar. Ha estat un plaer treballar així d'intensament en l'obra. Jo m'ho he passat genial. Ja vorem si trobem bon vi o si ens ix un cacau punxat amb un pal...
Maria Torres / Pau Ribera
Subscriure's a:
Missatges (Atom)