RENTRÉE A LA CIUTAT

Rentrée a la Ciutat

He baixat tota l’Avinguda Burjassot, des del parc de Benicalap fins al riu. M’encanta veure com encara es conserven les cases de dues plantes, amb colors mariners i flaire més de poble que de ciutat, igual que a Benimaclet, igual que a la Malvarrosa, igual que tants d’altres.

La gent caminava apresa per l’avinguda en direcció contrària. Tots hi anaven per la mateixa raó: algú s’havia caigut d’un balcó, no, un jove s’havia caigut d’un cinquè, no, no s’havia caigut sinó que s’havia suicidat, però què dius, no, que l’han tirat, com que l’han tirat, clar, tots els dies en tiren a un o dos, ah, i per això ara estan buscant l’altre, clar, i són els de sempre, però ha pegat a fugir, els de sempre, sí, els de sempre, i ara busquen l’altre, el que ha pegat a fugir, clar, busquen l’altre…

Més avant, en una cantonada, tres “morenets” anaven perfectament vestits de muixeranga, roig i blanc. Segons deien, havíen arribat d’una actuació i els agradava tant aquell vestit que no pensaven treure-se’l fins anar a dormir. Després, tres morenets més, a una cantonada, em fitaven de cap a peus i un d’ells em mirava amb un toc d’agressivitat que jo no podia entendre.

Ja més avall, quan giren les línies del tramvia pel carrer Mondúver, els veïns començaven a eixir de casa per fer-la petar a boqueta nit, ja a la fresqueta. Alguns seuen als bancs que l’ajuntament ha disposat en eixes zones peatonals; altres, però, es treuen el seu panerot, o la cadira que tenen al rebedor preparada. Al costat, des del balcó del primer pis, la tieta demana a la neboda per què havia fet tal i tal cosa, que no en tenia cap, d’obligació, i la neboda intentava fer-li entendre que només era per ser elegant, perquè de fet tampoc li venia de gust.

De tornada a l’Avinguda, una mica després, ja entres en la València de tots els dies, amb les bucaderies, els Cash Converters, les botigues de tot a un euro, bars, forns… I al final, evidenment, el riu, el Pla de la Saidia, amb l’Escola d’Idiomes a mà esquerra, i l’estació d’autobusos cap a la dreta. El trànsit és irregular: hi ha túnels sovint, i els cotxes al final no saben cap on tirar. Quan el semàfor de peatons es posa en verd, tremoles perquè els cotxes hi facen cas (i ho dic jo, conductora de ciutat habitual) i corres a la rampa per baixar al riu.

Baix del Pont de les Arts, es reuneix una bona quadrilla de veïns dels voltants que tenen gossos. Van allà, s’hi troben, i deixen que els animalons córreguen a voluntat i es tiren per la gespa entre abraços i arraps que mai no arriben a ser greus. Hi ha seients a propòsit per mirar com gaudeixen els gossos de la seua hora diària de felicitat suprema. Després, educadament, bosseta a la mà, recullen excrements, pilotes o un tros de colom que ha caigut, pensant alguns en la nova campanya de colors però canviant la cara del gos per la de GozRita.

Tothom torna a casa per sopar, que ja toca. Al cap i a la fi, només és un dia més a la ciutat després de les vacances…

Pau Ribera

_