El Tango és una Paraula Major

Fotografies de Joan Escoda Codorniu
Textos extrets de cançons d'Adriana Varela

El Tango és una Paraula Major

El Tango és paraula major. Cal escriure-la en majúscula. El Tango canta a les vides desfetes, als pobres desgraciats. Canta a aquella puta que, abans bella, ara ix sola, èbria i patèticament maquillada d’un bar amagat en un carreró fosc de Buenos Aires.

“Te pregunté qué tenías
y me respondiste: “Nada”,
adivinando al verte tan turbada
que era tu intento de ocultarme la verdad.
La sonrisa que tus labios dibujaba,
quedó helada,
y una imprevista lágrima traidora
como una perla de tus ojos fue a rodar.”

Sí, amor. Així d’ardent i cremant és un Tango. És com aquella que va ara de port en port buscant aquell mariner d’ulls de mar i cabells de cervesa. En el fons, es tracta del mateix sentiment d’abandonament, de fúria, d’amor salvatge, de possessió.

No has vist mai ballar un Tango, amor? Hi ha tanta passió entre els dos ballarins, tant desig, tant amor, tanta demència...

Recorde París. A la casa d’Argentina es donaven lliçons de Tango per deu francs (dues-centes cinquanta pessetes). El primer dia hi anàrem la quadrilla d’Erasmus sencera. Vam aprendre el pas quadrat. Un pas mesurat, tranquil, sense entrebancs. Un, dos tres, i tornar a la posició. Un, dos, tres, i tornar a la posició. I el professor ens anava corregint, marcant la pauta. Anava d’una a una altra parella, poc a poc, amb la mateixa elegància que el ball implica. I aleshores em va agafar. Va posar la seua mà a la meua esquena i em va plantar els muscles amb un moviment pèlvic que em va fer sentir el seu sexe a prop meu i em va posar de puntetes. Vam fer els quatre moviments, un, dos, tres, i posició. I un terratrèmol va somoure el meu cos.

De tornada a les nostres cases, una de les companyes va comentar la impressió que totes havíem experimentat amb el professor. I vam concloure que ballar el Tango consisteix en eixe joc de possessió que l’un enfronta l’altre. La mà fa ballar el cos, el gira, el mou, li indica quin és el pas a seguir, el marca, l’olora, l’estira, l’enyora. La mà ho fa. Potser per això totes ens vam enamorar del professor, no massa agraciat, tot s’ha de dir. Però les seues mans... Les seues mans... Les seues mans et feien veure les estrelles cada vegada que es movien per les nostres cintures...

“...por la ribera de tus sábanas vendré con un poema y un trombón
a desvelarte el corazón...”

... com els teus dits es claven en la meua esquena i la recorren, l’abracen, m’empenyen amb força sobre l’altre cos, amb desig de fondre’s en un de sol...

Recorde també haver escrit alguna cosa al respecte quan vaig arribar a casa com a resposta a alguna carta. Algú sabrà, doncs, el que vaig sentir en aquella sala la vesprada que passàrem ballant el Tango.

“Esta noche, amiga mía,
el alcohol nos ha embriagado.
Qué me importa que se rían
y nos llamen “los mareados”.”

Què m’importa que em miren? Què ens importa que ens miren? Al cap i a la fi, només som dues persones que s’estimen i que ho demostren.

I sona novament el Tango...

“Cuando no estás, la flor no perfuma,
si tú te vas, me envuelve la bruma,
el agua, la fuente y las estrellas
pierden para mí su seducción.
Cuando no estás, muere mi esperanza,
si tú te vas, se va mi ilusión.
Oye mi lamento que confío al viento:
todo es dolor cuando tú no estás.”

Potser arribe un moment en que la passió s’acabe...

Entretant, tinc el Tango.

Pau Ribera

Fotografies de Joan Escoda Codorniu

Textos extrets de cançons d'Adriana Varela

__