Teoria i Pràctica de l’Enamorament (1)

TEORIA I PRÀCTICA DE L'ENAMORAMENT (I)

“Teoria i pràctica de l’enamorament.
Primer: L’has de voler.
Segon: Has d’estar enamorat.
Tercer: T’ha de convenir.
Si no es donen aquestes condicions, serà un fracàs absolut.”

Hermínia Escrig, psicòloga.

A la Doctora Escrig.

Bon dia. Vostè no em coneix de res, però jo feia temps que seguia la seua trajectòria, i després del que m’ha passat, he recordat el paràgraf amb el que comence i m’he dit “Mira, Tereseta, la doctora que t’entendrà”. I per això li escric ara aquesta carta. Li demane que em perdone les faltes d’ortografia, perquè jo vaig estudiar abans, quan Franco, i damunt amb la Falange, que, vulgues que no, si no passaves per ser de las Juventudes Femeninas, ara mateix hauria sabut jo alguna cosa de lletra i de números. Que després havies de fer tus labores? Toca, ves, que una en aquesta vida ha de saber fer de tot. I el valencià no s’ensenyava en les escoles, i encara que he llegit llibres i he fet un curs de les ames de casa, doncs segur que tinc faltes, sobretot de gramàtica, que a mi la gramàtica no m’ha agradat mai, sap? És el que més em costava a l’escola, i en el curs encara més, ja em dirà. I toca’t el nas, perquè em pareix molt malament que no sapiguem escriure la llengua que parlem tots els dies. Però bé, jo no li vull contar els problemes que tenia a l’escola. Jo li vull contar el meu cas, a veure si em pot vostè ajudar.

Estic tancada en una institució psiquiàtrica, i, què vol que li diga? Ací hi ha molt de boig, i jo no estic boja, això que quede clar des del principi. Jo només em vaig trobar amb unes circumstàncies (ho he escrit bé?) unes circumstàncies i uns pensaments que em van portar a fer una cosa que ja li diré més endavant, perquè si li la dic ara igual es pensa vostè també que estic boja i ja no llegeix la meua carta, i jo boja no estic, ja li ho he dit? Perquè si vera el panorama que tinc ací dins... Però què vaig jo a contar-li, si segur que vostè s’ha trobat amb casos molt pitjors!

Vaig a ajustar-me als fets i a la seua teoria i pràctica de l’enamorament.




Primer: L’has de voler.

Primer, clar, perquè ha d’haver un primer i un segon, que si no açò és un desgavell, i prou cacau porte jo ja dins del cap per seguir amb divagacions (s’escriu així en valencià, senyora?), això, amb divagacions que no duguen a cap lloc, perquè jo quan em pose, em pose, i me’n vaig per les rames en un moment, que quan ens posem la meua germana i jo a fer el barret, el de sempre, que comences parlant que si has anat a comprar el pa i acabes, què sé jo?, parlant de la veïna que tinc enfront, que, per cert, dóna molt de joc, perquè, sap vostè?, és cubana, i va denunciar al marit, el so Julianet, que es va casar amb ell per correspondència, que ja veus tu com van les coses avui dia, això, que la cubana el va denunciar per maltractaments i ara, ara va i es tornen a ajuntar. Tu ho entens? Jo tampoc. Imagina’t. I la rubia... Ui, la rubia! La rubia es va estar amb ell quan la cubana l’havia denunciat, i després va acabar d’ell fins a la ... A la d’això, ja sap. El parrús, vaja. Que una nit el so Julianet se’n va anar a ballar i quan va tornar, a les quatre del matí, la rubia va agarrar una cassola i un cullerot i anava perseguint-lo per la casa amb la cançoneta

“No tens que dormir
en tota la nit”

, que no veges tu quina es va organitzar en el carrer, perquè el so Julianet no va dormir, però els altres veïns del carrer tampoc.

Això, veu com me’n vaig de seguida del tema? Primer. Que l’has de voler. Ui, si jo el volia! Massa, el volia jo, al meu Eduardo. Per això, sap? Per això em passen a mi aquestes coses, perquè a mi no em costa gens de voler a les persones, que una té un cor així de gran, que no és per res, vull dir, que no és per tirar-me flors, però és que és la veritat, pregunte-ho a qui vulga, si no, i veurà el que li diuen. Si jo vull fins i tot als gossos perduts plens de puces que hi ha pel carrer, que si fóra per mi els tindria a tots dins de casa, però és que a ell no li agradaven els gossos. Això, ell. Que a ell... Ai, a ell, si el volia! Mire si el volia que hem acabat com hem acabat... Perquè jo no estic boja, senyora, li ho jure per déu, pregunte-ho a qui vulga si no. Jo boja no estic. Jo és que el volia molt. Massa i tot, mire si li dic. Massa. I ara segur que em pregunta: “Però Tereseta, tu saps què vol dir voler a una persona? Vull dir, la diferència entre voler i estimar.”. La diferència la tinc jo molt clara, que voler-la és voler, que implica (implica està bé?) que implica possessió, és a dir, tindre’l agarrat, que el vols per a tu i prou, per a ningú més. Això jo ho entenc i ho tinc clar. I jo el volia per a mi, volia tindre-lo al meu costat dia i nit. Sí, ja sé que ara vostè pensarà que m’estic avançant al segon punt, però jo entenc la diferència en el meu cap. Explicar-la és més difícil, vostè ja m’entén. A veure com li ho mostre... Jo el volia com els xiquets volen un xupa-xup, exacte, amb eixa dèria que et fa oblidar el món i que només tens ulls per a eixa cosa. No un patinet, o unes sabates noves. No. Un xupa-xup. Doncs així volia jo al meu Eduardo, com un xupa-xup. I no es crega que l’exemple que li he posat és lleig, que després servirà per explicar moltes coses, ja veurà...

(continuarà...)