Per començar: Vols que et disolga?

--

VOLS QUE ET DISOLGA?

A Toni i Agnès

Sóc a la vora d'un precipici. Centenars, milers de metres als meus peus. No aconseguisc veure el fons. Ni tan sols ho intuïsc.

Sé que he de caure. La meua finalitat en aquest viatge és tirar-me pel penya-segat. No acabe d'entendre per què, però sé que he de fer-ho.

És un abisme infinit, un pou sense fons en estat pur. No hi ha absolutament res davant de mi, ni darrere, ni als costats. Estic en una columna de a penes un metre quadrat, una columna que s'alça sobre eixe No-Res sense color. No sé com he arribat ací. Només sé què és el que he de fer. Em vaig deixar caure per a arribar ací, i ara he de tornar-ho a fer per no arribar enlloc. Potser sí que hi arribe. Potser arribe a les meues pròpies vísceres. Sí. El que hi ha allí al fons, en la foscor, són les meues vísceres.

Tinc vertigen. No m'atrevisc. Tinc por. No sé si sobreviuré a l'impacte. Confie a trobar-me amb un terreny tou que amortirà la meua caiguda, però no les tinc totes amb mi...

Encara així, he de fer-ho. No cal ni tan sols córrer. La columna comença a desintegrar-se per la base. Màgicament, romanc a la mateixa alçària, sense caure. Ara he de tirar-me si no vull desintegrar-me jo també. I preferisc la idea de caure en les meues vísceres abans de desaparèixer.

Faig una ullada al meu voltant. L'última ullada. El cel és d'eixe color efímer i indefinit de les primeres hores de l'alba. Una amalgama de colors blavosos, taronges, roses, violats, ... Però sobretot gris. Tot és gris, com un dia ennuvolat, sense vida. Supose que és el que té estar en el No-res.

Me’n vaig.

Caic. El meu estómac em puja a la gola en la caiguda. Tinc molta por, però estic paralitzada. No puc cridar. El meu cos tampoc es convulsiona, com en les caigudes que ixen per la tele. No. Completament compacte, el meu cos cau en línia recta. Ara gire sobre mi mateixa. Caic. Tot es fa fosc. Roig i negre. Cada vegada més fosc. Ara caic d'esquena. Sobtadament, comence a gaudir de la caiguda. Ja no em fa por. Caic. Entre els meus dits, lleugerament separats, passa suaument el vent veloç. Cada vegada el meu cos cau més ràpidament. Tot va més de pressa. La columna que tenia als meus peus, ara ja no existeix. És el buit total. No hi ha res al meu voltant. Intente maniobrar el meu cos per fer-lo girar i veure el fons. Però tot és foscor allà baix. No hi ha res. Experimente primer un lleu atac de pànic. Després pense que potser estiga precipitant-me sobre el nucli terrestre. Aleshores pense que moriré abrasada, un dels meus grans temors, la meua pitjor forma de morir. No obstant, estic tan segura que aquest lloc és fictici, que en realitat no és físic, sinó un impossible creat per la meua imaginació, que la por desapareix després d'uns segons i tot es queda en l'eterna caiguda.

Em tombe boca per avall. Vull veure contra què impactarà el meu cos. El fosc és total. El meu cos és invisible a les meues pupil·les totalment dilatades. Cap avall, cap avall, un poc més. Potser no hi haja res, potser no hi haja fons, potser ací no estiguen les meues vísceres, potser...

No veig rellotges que van canviant les hores, com Alícia al seu viatge a l'interior d'aquell tronc d'arbre...

De sobte les parets prenen un color grisenc, lletós. El meu cos torna a definir-se des de la llum que emanen les parets situades en cap lloc. Oh!... Era un núvol.

De nou em trobe en la foscor més absoluta. Oh, Déu, quan acabarà esta eterna caiguda?

Caic, caic i caic sense cap objectiu, només perquè havia de caure. Maleïsc la meua sort de ninot autòmat que no té ni idea de cap a on va ni quins fils la manegen...

Potser ací està el secret.

Manipule el meu cos fins a posar-me dempeus. Estenc els braços. Òbric les palmes. Amb els braços, m'impulse cap amunt. Sobtadament, la velocitat de la meua caiguda minva. Repetisc el moviment amb força. Torne a ralentir la meua marxa. Una vegada més... I em trobe surant en el buit fosc on no veig res, amb els braços en creu i els ulls oberts, els ulls molt oberts.

Mire cap amunt. No hi ha res. He caigut tant que la tènue llum que il·luminava la meua imaginària columna ha mort. No veig res. No m'importa.

Alguna cosa s'il·lumina al meu costat. És una sargantana. Una sargantana que s’enfila.

Increïblement, en lloc de pujar, decidisc baixar. Tinc la meua lògica irracional: dalt no hi ha res, i tinc curiositat per saber què hi ha baix. Porte quasi vint minuts caient, i vull saber què hi ha al terra. I si no m'agrada, m’enfilaré en el buit com la sargantana.

De sobte ho comprenc tot: el buit s'ompli amb el que vulgues. Aleshores imagine una escala de fusta al meu costat. M'aferre a ella i baixe un a un els escalons, lentament, sense presses, amb la cautela d'aquell que no veu res. Arribaré al centre de la qüestió. Ara s'ha convertit en una qüestió d'ovaris: vull saber cap a on em precipitava.

Immediatament entenc que cauré on jo vulga caure. Imagine que el sòl és ja sota els meus peus. El sòl és tou, com jo volia. Una superfície de fang semidur que no taca.

Encenc la llanterna que ha aparegut en la meua mà esquerra. Amb la dreta, m’encenc una cigarreta. Faig una ullada general. Més enllà, un llac fumejant. Als costats, parets rugoses. És el meu estómac. Sí. He baixat a les meues entranyes. Com jo volia. I en el meu interior, ara hi ha un estómac. Si passe pel dissolvent àcid, arribaré als meus intestins. I després, com un cotxe de competició, correré cap al còlon i allí seré expulsada amb un sorollós pet.

Jo dins de mi mateixa.

Potser esperava trobar ací al fons un tresor meravellós que revelara el secret de la nostra existència, però només hi ha vísceres i sucs.

Un gegantí bacteri ve cap a mi.

— Vols que et disolga?

Em ric. Negue amb el cap mentre done una llarga calada a la meua cigarreta. El bacteri s'encongeix de muscles entre les seues incomptables potes i se’n va...

Aguilar del Campoo
Juliol de 2003.